Xavier Bosch i Sancho

Montserrat Roig

Una tarda d’estiu vaig anar a visitar la meva àvia al Balneari Prats de Caldes de Malavella. A finals dels anys vuitanta, l’àvia Dolors havia quedat vídua no feia gaire i va decidir passar-hi quinze dies d’austeritat, meditació i repòs. Al capvespre, quan fèiem un te a l’ombra en una de les taules del jardí del balneari, em va assenyalar una persona amb un lleuger moviment de barbeta i, discretament, em va dir: 

«No miris cap allà. Aquella dona de la taula de sota les glicines és la Montserrat Roig, l’escriptora. Tu que vols ser periodista, hauries de seguir el seu camí». 

No m’ho vaig prendre com una missió però, des d’aquell moment, em vaig interessar més per la seva obra. Jo, que encara no tenia vint anys i havia començat la carrera de Ciències de la Informació després de ser expulsat d’ESADE, coneixia Montserrat Roig de veure un programa d’entrevistes que emetien, en català, al segon canal de Televisió Espanyola. M’agradava la personalitat que tenia aquella presentadora que, ja en aquell temps, fugia de l’adotzenament que acostuma a encomanar-se entre les persones que surten per televisió. Cada vegada s’assemblen més les unes a les altres, potser per la por de ser diferents. I ella s’escapava d’aquest patró. El seu feminisme sense complexos, per exemple, era aleshores una cosa insòlita a la pantalla. De la Montserrat Roig televisiva em cridava l’atenció, però, el seu fraseig, d’un català dolç, dit amb la discreció d’unes vocals neutres molt ben pronunciades en algú de Barcelona.

D’ella també en coneixia l’article curt. A casa érem subscriptors de l’Avui, des del 23 d’abril de 1976, i a la contraportada del diari, al costat de la columna diària de l’Espinàs, hi apareixia «Un pessic de sal, un pensament de pebre», les reflexions sobre la vida i l’actualitat de Montserrat Roig. D’allò en vaig aprendre tres coses: que cada article ha de tenir una idea força, que l’espai que et cedeix un mitjà és per dir-hi coses (per comprometre’s i per mullar-se, a diferència de tanta gent que escriu per no dir res no fos cas que molestés algú) i que el periodisme ha de mirar d’escanyar la retòrica. La Roig era dona de frases curtes i poques subordinades per, a través d’aquesta aparent lleugeresa, buscar la màxima eficàcia comunicativa. 

Per sort, en una vida professional de més de trenta anys, m’han encarregat milers d’articles i sempre he tingut present aquella triple idea que vaig destil·lar de la lectura de la Roig més periodística. 

Després, ja a la facultat, en vaig descobrir la seva vessant més investigadora. Els catalans als camps nazis és un reportatge extens convertit en llibre de referència. L’ambició documental que suposa aquesta obra magna ha estat també un mirall professional a l’hora d’intentar treballar amb rigor i criteri en tots els projectes que m’he embolicat.  

I aleshores vaig anar a buscar la seva literatura. Els contes amb els que havia guanyat el premi Mercè Rodoreda i la novel·la amb la qual s’havia endut el premi Sant Jordi (Els temps de les cireres) potser no em van atrapar prou per la temàtica, però em van fascinar per l’ús del llenguatge i la descoberta de noves maneres d’expressar-se. Quan algú comença a escriure i busca la seva pròpia veu, el que fa d’entrada, gairebé per necessitat inconscient, és xuclar d’aquelles veus que té a la vora i que l’han marcat. En aquest sentit, vaig mirar d’amarar-me de l’obra completa de Josep Pla que presidia el menjador de casa, dels contes de Pere Calders —llegits i rellegits manta vegades— o del tremp narratiu de la Montserrat Roig i Fransitorra. 

De tots els seus llibres, el que més m’agrada tornar a obrir de tant en tant, i sempre n’aprenc coses noves, és Digues que m’estimes encara que sigui mentida, el seu assaig imprescindible sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. 

Ara que per acabar aquesta confessió tinc aquest llibre a les mans, m’adono que el va publicar el 1990, l’any abans de morir massa jove. I veig, amb un punt d’emoció i un pessic bumerang, que el va acabar d’escriure al Balneari Prats de Caldes de Malavella. 

Xavier Bosch