Vicent Pitarch i Almela

Joan Fuster i Ortells

Adolescent dret i fet, sobre la meua ubicació al món jo mantenia una percepció instintiva, primitiva, gairebé genètica: la que m’atorgava la condició de sentir-me natural amb la meua llengua, de trobar-me criat en un entorn, domèstic i social, d’arrels profundes a la Plana. D’inquietuds serioses sobre la realitat de la societat valenciana, en conreava més aviat escasses i força superficials. Almenys vaig completar els cursos per correspondència que havia instituït Carles Salvador a Lo Rat Penat. I poca cosa més. Naturalment, censurava que la castellanització s’instal·lés en els sectors socials més afavorits dels voltants, però no em revoltava si sentia cantar «para ofrendar».
I heus ací que va esdevenir-se el trasbals formidable que provocava damunt la societat la publicació de Nosaltres els valencians, el terratrèmol social en què vaig trobar-me atrapat, al temps que anava adaptant-me a la vida nova de la universitat. Tot d’una descobríem en el llibre l’agudesa profunda, la perspicàcia, que regia el discurs rigorós, impecable, punyent, brillant i convincent, que dissecava sense compassió el corpus doctrinal —certament, de falla—, construït de tòpics, fal·làcies i supersticions, que passava per representar el relat canònic de la història i de l’actualitat valencianes. Decididament, el centaure d’historiador i sociòleg ens invitava a descobrir-nos com a poble, contribuïa a alliberar-nos de la nostra crònica somnolència col·lectiva. Fuster, el meu referent inesquivable.
Tot seguit va venir Diccionari per a ociosos, la col·lecció d’aforismes d’una excel·lència sense precedents en la literatura catalana, resolts mitjançant una escriptura esplendorosa, que et paralitza a cada ratlla, una obra a l’alçada intel·lectual i literària de les millors obres de l’Europa del segle XX; una fita, en definitiva, de l’assagisme europeu. No cal que hi afegim nous volums d’aforismes, el diari, els centenars d’articles de premsa, els estudis d’història cultural, de crítica literària, l’edició de textos o la història de la literatura… Fuster és un clàssic català fora mida i un clàssic europeu, clar i ras. «El literat absolut» i alhora «home intel·ligent», que va reconèixer Pla.
Ara, l’altre Fuster que segurament més m’ha influït és l’incitador a l’acció. Amb un objectiu decididament mobilitzador, escrivia per ser útil. De fet, aquesta fou la seua justificació per abandonar la poesia. Sens dubte, la seua obsessiva incitació a l’acció, a «fer» —tal com m’insistia en un text per a «Nosaltres els valencians», l’entranyable programa de ràdio que fèiem els anys setanta— era correlativa a la seua passió i compromís pel país. L’«Ara o mai» de la consigna fusteriana ens trobava, per aquells anys, sempre a punt per ser mobilitzats, com ell, «per la vida i el destí del meu poble».
En el meu cas, són seixanta anys de lectures assídues fusterianes. També el nostre tracte personal fou sovintejat. Sent estudiant, li fotocopiava documents d’arxiu per a les seues indagacions (que em servirien, més tard, per la tesi doctoral, feta a instàncies d’ell, és clar). Amb el cotxe, vaig precipitar-lo —en companyia meua i de la meua dona— en una séquia del Mareny Blau i, uns anys més tard, vam viatjar tots dos a Elx, per assistir a la representació del Misteri. En fi, vam compartir reunions, tertúlies, visites, correspondència i estones inoblidables. En nàixer el primer fill, l’Oriol, al telegrama de felicitació ens recomanava: «Cuideu-lo com si fos net meu».
Passeu-me, doncs, la presumpció de considerar-me una criatura fusteriana. En tot cas, bé podeu acceptar que el meu referent és Joan Fuster.

Vicent Pitarch i Almela