Miquel Àngel Pradilla Cardona

Rafael L. Ninyoles

«Ninyoles ens connectava amb el liberalisme anglosaxó de sociòlegs i filòsofs com Charles W. Mills i Ralf Dahrendorf, amb Bertrand Russell de mestre de cerimònies»

Triar un referent intel·lectual esdevé un exercici no exempt de risc. I tanmateix, sense dubtar un segon, la figura de l’admirat sociòleg Rafael L. Ninyoles ha emergit per damunt de la constel·lació de persones que han influït en la meua trajectòria acadèmica i cívica.

Ninyoles es va incorporar en la meua fase de formació acadèmica d’una manera força casual. No hi va influir cap recomanació dels meus mentors acadèmics. La sociolingüística, durant els anys de la meua llicenciatura (1979-1984), encara començava a traure el cap tímidament pendent d’una institucionalització en els currícula que arribaria més tard. Per més que intento fer-ne memòria, no aconsegueixo esbrinar com van arribar a les meues mans dues obres de l’esmentat intel·lectual, que han marcat extraordinàriament la definició dels interessos de la meua trajectòria investigadora. M’estic referint a Conflicte lingüístic valencià (1969) i a Idioma i prejudici (1971). Dos treballs que oferien una mirada alternativa a la literatura especulativa d’arrel fusteriana que interpretava la realitat valenciana del moment. 

L’obra de Ninyoles va constituir una autèntica troballa. Si Fuster, des de la millor tradició assagística, ens posava en contacte amb autors com Montaigne, La Rochefoucauld o Chamfort, Ninyoles ens connectava amb el liberalisme anglosaxó de sociòlegs i filòsofs com Charles W. Mills i Ralf Dahrendorf, amb Bertrand Russell de mestre de cerimònies. Fuster i Ninyoles o Ninyoles i Fuster, des de metodologies diferents però complementàries, he de reconèixer que formen part activa de la meua observació del món.

Allunyat dels mandarinats universitaris, menystingut per una administració que el va recloure en la solitud d’un despatx resclosit, Ninyoles ha anat recordant-nos la vigència d’unes aportacions d’avantguarda a l’hora d’escrutar temes tan punyents com la interpretació del conflicte lingüístic, la influència de l’estructura social i les relacions de poder en la gestió dels ecosistemes multilingües, la importància de les dinàmiques socioeconòmiques en l’ús i el desús de les llengües, el debat sobre la comunitat lingüística com a comunitat d’interessos, etc.

La seua obra, bastida en una fase de vitalitat intel·lectual especialment activa entre els darrers anys de la dècada dels seixanta i els primers de la dècada dels noranta del segle passat, va esdevenir un «paradigma de referència» per als investigadors socials. Efectivament, Toni Mollà encertava a l’hora d’etiquetar un llegat ingent que ens ha fornit una bona garba de títols: a més dels dos treballs iniciàtics referits anteriorment, i podem afegir Idioma y poder social (1972 ), Estructura social y política lingüística (1975), Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol (1976), Cuatro lenguas para un estado (1977), Madre España (1979) i El País Valencià a l’eix mediterrani (1992), entre d’altres aportacions més centrades en la caracterització de l’estructura social de les comarques centrals del País Valencià i el seu epicentre, València.

Tot entrant al nou mil·lenni vaig tenir l’oportunitat de conèixer Rafael L. Ninyoles. I l’admirat sociòleg va esdevenir l’estimat amic. Vaig descobrir una persona extraordinàriament intel·ligent i afable, d’una timidesa extrema i amb aire vital decadent i força decebut per l’evolució frustant d’un país que havia imaginat diferent. Em va fer l’honor de prologar el meu llibre La tribu valenciana. Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística (2008). Sens dubte, va ser una penyora d’amistat immerescuda.

Miquel Àngel Pradilla