Màrius Serra i Roig

Avel·lí Artís-Gener

Podria explicar de moltes maneres per què he triat Avel·lí Artís-Gener (Barcelona 1912-2000), però concentraré tot l’agraïment en les sis lletres del seu nom de ploma: Tísner. Si les transformem en inicials sorgeixen mitja dotzena de facetes admirables que m’han influït de manera decisiva: T de traductor, I d’il·lustrador, S de soldat, N de novel·lista, E d’enigmista i R de reporter. De totes sis en practico quatre. Abans de tractar-lo ja el tenia present per la N (Paraules d’Opòton el vell m’havia subjugat) i per la E (resolia els seus mots encreuats gairebé cada dia), però el vaig conèixer personalment a través de la R. L’any 1984 em va concedir una entrevista per al que després seria el primer número d’una publicació periòdica de mots encreuats en català, la revista …més.

Aquella primera trobada em va permetre freqüentar el seu pis del carrer Comte de Borrell. Hi anàvem amb l’Oriol Comas i hi fèiem unes partides de Scrabble colossals amb les fitxes angleses que en Tísner i la Lluïsa havien adaptat al català per ajudar-los a confegir les graelles de mots encreuats. Molt aviat l’Oriol va aconseguir que s’edités la versió catalana del joc i vam fer una petita gira per promoure’l que ens va portar fins a Mallorca. Un bon dia, en Tísner va aparèixer per sorpresa a la presentació d’una novel·la meva a la llibreria Xoc de Nou barris i em va demanar si volia ser el seu successor a la secció de mots encreuats que signava diàriament a La Vanguardia. L’èxit esclatant de les memòries (Viure i veure) feia que el convidessin arreu del país i ell, feliç, volia dedicar tot el temps possible a gaudir-ne. S’ho havia ben guanyat. Feia més de vint anys que havia tornat de l’exili. En tenia 78. Jo no havia fet, encara, els 28.

La seva generositat em va obrir les portes de La Vanguardia. Tenir-hi una secció diària en català des del dia 1 de juliol de 1990 ha estat determinant en la meva vida laboral perquè m’ha permès dedicar-me plenament a l’escriptura i, a més, rellegir diccionaris constantment. Reivindico el Tísner narrador, autor de novel·les tan interessants com Les dues funcions del circ i traductor al català d’obres cabdals de Capote, Greene, Borges o García Márquez. La seva actitud lingüística em sembla referencial. Hedonista i rigorós alhora, divertit i profund com un pou sense fons, lleial i imprevisible, compromès i, a més, amè. Una facècia seva em guia. A la reivindicació espriuana de salvar els mots en Tísner hi afegia, amb un somriure, que també calia ensalivar-los, en el sentit de gaudir-ne, de fer-los servir perquè pervisquin fora dels armaris de la cultura patrimonial. Jugar amb la llengua és respectar-la.

És per això que el prenc com a referent. Perquè una llengua sense una literatura viva és un ésser inerme i, alhora, una literatura que no estigui arrelada en una tradició lingüística és un ésser vulnerable als cops de vent que assoten la intempèrie.

Màrius Serra i Roig