Mariàngela Vilallonga Vives

Mercè Rodoreda i Gurguí

La meva mare, Angelina Vives, lectora àvida i intel·ligent, va voler presentar-me Mercè Rodoreda, als inicis dels anys setanta. Rodoreda, sempre amb la seva amiga Carme Manrubia, anava sovint a la botiga familiar, a Llagostera, a comprar jerseis, pantalons, cinturons. Es va enamorar del jardí de casa, el jardí de totes les infanteses, es posava joies diverses, la serp al braç, l’aiguamarina al dit, perquè la meva mare les veiés, i ens anava dedicant les seves novel·les. La meva mare admirava la seva obra, a vegades s’hi enfadava perquè, deia, enmig d’un passatge d’un lirisme accentuat Rodoreda hi entaforava bruscament la crueltat més punyent.

Rodoreda va morir a la primavera, el 13 d’abril de 1983. Vaig escriure un breu record que va sortir publicat al diari El Punt. En el sermó del funeral el rector va utilitzar una frase d’aquell meu text. Es va celebrar a l’esglesiola romànica de Romanyà de la Selva, on Rodoreda va viure i és enterrada.

L’any següent vam comprar a Carme Manrubia la casa El Senyal, avui El Senyal Vell. Ens la va vendre, ens va dir, perquè ens volia de veïns. L’estiu d’aquell 1984 vaig rellegir les obres de Rodoreda al jardí de la casa on les havia escrites: Mirall trencat, Viatges i flors, Quanta, quanta guerra… i em vaig adonar de la forta presència del lloc en aquelles obres. «Viatge al poble de la por» és una descripció de El Senyal Vell; la casa de Teresa Valldaura fou recreada a la casa i al jardí que eren nostres; el bosc de Romanyà és l’escenari de la vida errant d’Adrià. I ho vaig escriure en un article al diari mencionat, al mes d’agost.

Aquell estiu va començar el meu embaràs i em vaig posar a escriure sobre arbres.  Vaig anar publicant-los en forma d’articles cada diumenge a la revista Presència, des del 14 d’octubre de 1984 fins al 14 d’abril de 1985, perquè el meu fill havia de néixer pel maig. La mimosa la vaig descriure asseguda al jardí de tots els jardins, mentre les gotes d’una pluja recent anaven lliscant des de les branques a la tanca de fusta blanca que envoltava El Senyal Vell.

En aquella casa em vaig fer un tip d’explicar l’empremta de l’escriptora, hi vam fer cursos, trobades, itineraris literaris, lectures rodoredianes, assajos teatrals. Fins que la vam vendre l’any 2014, després de trenta anys i dos intents de convertir-la en casa museu. Rodoreda és present en la meva vida, de fet o en la ment, des de fa més de cinquanta anys.

L’any 2017 vaig obrir un perfil de Twitter amb el nom de Mercè Rodoreda per difondre la seva obra a partir de fragments que trio cada dia obrint una de les obres de l’autora. També en repeteixo, dels que més m’agraden. El compte s’ha convertit en un recull d’aforismes rodoredians que corren de boca en boca. De moltes boques perquè té més de 32.000 seguidors. És una mostra de la capacitat de la literatura de Rodoreda d’arribar a molts lectors de totes les edats i diversitats, de travessar èpoques.

Mercè Rodoreda excel·leix en el coneixement i la descripció de la condició humana, ho fa amb un llenguatge directe, amb una llengua àgil i triada, «neta i clara» com diria ella, amb un estil propi. «Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials». Té consciència que escriu per enriquir la llengua i la literatura catalanes. «El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments i els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho», va escriure l’any 1976. Vet aquí el motiu que va moure Mercè Rodoreda a establir que l’Institut d’Estudis Catalans fos hereu dels drets d’autor de la seva obra i del seu material biobibliogràfic.

Al jardí de la casa de Llagostera, la cadira de la meva mare i la cadira de Mercè Rodoreda dialoguen a un costat i a l’altre de la taula de marbre i ferro colat blanc que vaig portar de la casa de Romanyà.

Mariàngela Vilallonga Vives