Manuel Pérez Saldanya

Vicent Salvador Liern

Són moltes les persones que ens acompanyen al llarg de la vida i que ens marquen amb la seua actitud vital, amb les seues paraules, amb el seu guiatge intel·lectual, amb la seua obra… M’agradaria compartir aquestes línies amb Joan Solà, amb Vicent Salvador, amb Gemma Rigau, amb José Ignacio Hualde… Amb tots ells m’uneix la fascinació per la recerca lingüística i filològica, l’estima profunda per la llengua i, sobretot, l’amistat. Em centraré ací en Vicent Salvador, ara que fa poc del seu traspàs.

Ens vam conèixer a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, en un moment en què ell, jove professor, acabava de publicar el primer llibre de versos i jo començava a fer les primeres provatures amb decasíl·labs en català. Després vingueren les classes a la universitat, ell com a professor que transmetia amb passió una nova teoria del gest poètic, i jo com a estudiant que hi descobria una manera encisadora d’acostar-se al fet lingüístic i literari. Més tard, arribà el treball com a companys d’universitat, que ens dugué a col·laborar en estudis de pragmalingüística, de formació de connectors concessius, etc. I en tota aquesta trajectòria compartida hi planà sempre una profunda amistat.

De Vicent he après moltes coses, però n’hi ha una que m’ha marcat especialment. És la seua fascinació per la paraula i per una concepció del fet lingüístic en què la frontera entre la llengua i la literatura acaba diluint-se. En una preciosa autobiografia lingüística, en què Vicent desgrana el seu recorregut vital com a investigador, recull d’una manera precisa aquest projecte intel·lectual: «Al llarg de la vida, el llenguatge ha estat per a mi objecte privilegiat de reflexió, de fascinació, d’inquietud». I es refereix al llenguatge en un sentit polièdric, amb totes les seues cares i arestes, i sobretot als territoris de frontera on tantes aportacions ens ha deixat: la frontera que ell sabia tènue i imprecisa entre la llengua i la literatura, entre el discurs literari i el científic, entre la crítica literària i la història de la literatura, entre la llengua col·loquial i punyent del seu parlar de l’Horta de València i la llengua normativa, precisa, d’evocacions fusterianes. Dit amb les seues paraules: «les fronteres que m’interessen són les que separen (i uneixen) els diferents tipus de discurs, entre si i respecte al literari; o bé la duana per on circulen les mercaderies verbals que van de l’àmbit discursiu a l’oracional o al lèxic, i viceversa, amb una dimensió ineludiblement temporal, històrica». Per això, com en el seu llibre dedicat a Fuster (Fuster o l’estratègia del llenguatge), se sentia còmode amb la metàfora del centaure, meitat lingüista i meitat crític literari, i sempre analista del discurs (o dels discursos, com li agradava dir).

Com a investigador, Vicent ens ha deixat una obra immensa, suggestiva, incitadora i plena de matisos, que obri camins que són sempre una invitació intel·lectual a continuar avançant en la investigació. 

Manuel Pérez Saldanya