Maite Salord Ripoll

JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS

A l’acte de comiat de Joan F. López Casasnovas (1952-2022), el dia que hauria fet setanta anys, vaig llegir un escrit en el qual em referia a ell com el mestre, l’amic, el referent. Per açò, quan em van nomenar membre numerària de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i em van dir que triés la figura que era el meu referent, no vaig dubtar ni un moment: havia de ser en Joan. I no només perquè ell em va precedir com a membre corresponent a la Secció, sinó, i sobretot, pel seu compromís amb la cultura i amb la llengua catalana. Un compromís que va viure amb passió i rigor i que va saber transmetre i compartir amb generositat.

En Joan va ser el meu professor de literatura a l’institut, als anys vuitanta del segle passat. Estimava els llibres i les paraules. En acabar aquesta etapa, vaig saber que la literatura —sobretot la que s’havia escrit en la meva llengua i de la qual volia saber més— havia de formar part de la meva vida per sempre. I, en bona part, va ser gràcies a ell. Al meu llibre de text de llengua i literatura castellana de 2n de BUP vaig fer una anotació en llapis, just davall de l’apartat de la novel·la El Quijote: en Joan ens va explicar qui era Joanot Martorell i la importància de la novel·la cavalleresca de la qual era autor, el Tirant lo Blanc. Conscient que desconeixíem la literatura en llengua pròpia, ens va ampliar la perspectiva i va fer allò que fan els bons professors: fer anar la matèria que explica un poc més enllà, en aquest cas, per dignificar la llengua catalana després de quaranta anys de silenci.

Anys més tard, vaig descobrir el poeta que s’amagava davall el pseudònim Pere Xerxa, amb una poesia humana, crítica, irònica, com era ell. És en aquest vessant on, segurament, més evident es fa el seu domini i coneixement de la llengua. També, el seu compromís amb la terra, amb la catalanitat de l’illa, amb la preservació del territori. La seva poesia feia de contrapunt al polític que també va ser i que també em va ser referent, anys més tard, durant la meva etapa a l’Ajuntament de Ciutadella i al Consell Insular de Menorca. En aquest sentit, cal destacar la gestió que va fer de l’àrea de Normalització Lingüística i Investigacions, en l’etapa preautonòmica, impulsant la tasca de normalitzar la llengua catalana i la recerca en l’àmbit menorquí, amb l’organització de cursets de català o la publicació d’obres adreçades al món educatiu com Llibre de lectures menorquines.

Com a escriptora, record les llargues converses, amb un manuscrit meu a les mans i la seva llibreta oberta, en què anava desgranant minuciosament un personatge, una expressió, un fil de la història. No tenies mai la sensació d’haver-te equivocat en res encara que ell t’anés fent observacions i et proposés canvis. T’aixecaves convençuda que te n’anaves amb un text millor que el que li havies donat sense que ell t’hagués llevat ni una gota de mèrit. No volia agraïments: «no em donis les gràcies, escriu!», em deia, amb aquella contundència que no li podies discutir.

Finalment, els seus estudis de llengua i literatura i els seus articles a la premsa són imprescindibles. Molts encara no han vist la llum, però ho faran perquè, a través d’ells, es dibuixa la història cultural de Menorca dels darrers anys. Si no ho heu fet, llegiu Jo vull el vol dels falcons. Articles lingüístics (1975-2022), a cura de Gemma Ferrer. Hi trobareu en Joan en cadascun d’ells. Una manera d’omplir el buit que ens va deixar i de no oblidar que tenim el deure de mantenir viu i continuar el seu llegat.

Maite Salord Ripoll