Magí Camps Martín

Quim Monzó

L’escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952) va començar a influir en els meus estudis i en la meva professió quan jo era ben jove, d’una manera gairebé inconscient. Haig de reconèixer que no va ser fins que la Secció Filològica ens va convidar a triar un referent, entre els molts que, de segur, m’han influït, que no vaig ser conscient del pes que havia tingut la seva obra i el seu tarannà en el meu camí particular.

Quan vaig estudiar a la facultat de Filologia de la UB, a dins de les aules vaig descobrir coses meravelloses de la literatura catalana. I a fora, hi havia els relats de Quim Monzó. Quan vaig estudiar a la facultat de Comunicació de la UAB, a dins vaig descobrir coses meravelloses del món del periodisme. I a fora, hi havia els programes radiofònics i televisius de Quim Monzó.

Combinant llengua i periodisme, vaig anar fent camí a La Vanguardia, una ocupació que em va obrir moltes altres portes. La meva feina consistia a revisar i traduir articles, i a establir-hi les normes d’estil. Un dia, per aquella porta giratòria que hi havia al carrer Pelai de Barcelona també hi va entrar Quim Monzó. Des d’aleshores no hi ha deixat de publicar. A les pàgines del diari trobava textos de bon nivell. I a banda, hi havia els articles de Quim Monzó.

Quan vaig començar a publicar un article lingüístic a la setmana, l’obra de Monzó planava al meu magí. I llavors va ser quan em vaig adonar del que passava. Monzó també era un referent lingüístic. Amb la seva personalitat inclassificable, era un vers lliure que havia obert un camí on abans gairebé no hi havia trescat ningú, i per on molts altres després hi hem transitat.

Com que l’escriptor és un apassionat de la llengua, de seguida vam trobar una connexió perdurable, que a mi m’ha servit a l’hora de prendre moltes decisions sobre el meu model lingüístic. Quan vam posar en marxa el projecte de ‘La Vanguardia’ en català, el seu punt de vista i la seva manera de fer van ser determinants. Perquè, sota l’aparença de paio dolentot, s’hi amaga un lleis, que només se salta la normativa quan ho considera inevitable.

Al decenni del 2010, la meva feina es va diversificar. Van venir les classes de traducció periodística a la facultat de la UPF, els espais radiofònics a Ser Catalunya i l’ingrés a l’IEC. Però, arreu, el meu llibre d’estil ha estat marcat per un model de llengua natural i pràctic, que és respectuós amb la normativa i es permet molt poques transgressions. Tot plegat, marcat pels objectius d’enfortir i normalitzar l’ús de la llengua, escampar-ne la presència d’una manera didàctica i procurant no ser gaire mestretites.

Magí Camps Martín