Josep Vallverdú i Aixalà

Jordi Rubió i Balaguer

El 1948, des de la Universitat de Barcelona  em van demanar si estaria disposat a fer d’ajudant de Jordi Rubió a l’Arxiu de la Corona d’ Aragó, on ell continuava els treballs del seu pare Rubió i Lluch sobre documents de cultura medievals. Jordi Rubió faria la tria entre cinc aspirants a l’ajudantia. Rubió estava «depurat» pel règim i reduït a treballs editorials a can Salvat, per tant podia anar poc a l‘Arxiu: els llicenciats en Filosofia i Lletres triats per ell facilitarien la feina. Juntament amb Joan Ruiz Calonja vaig ser elegit després d’una conversa del doctor Rubió  amb els cinc prèviament seleccionats,  al menjador de casa seva . «Vostè ha fet Clàssiques i com que caldrà llegir molts documents en llatí…» — va dir-me.

Jo no havia posat mai els peus a l’Arxiu ni sabia gairebé res del doctor Rubió, quelcom a través de Jordi Carbonell. «Els» Rubió m’evocaven la Renaixença, algun treball del pare sobre Grècia, però no coneixia el perfil ni els treballs d’ en Jordi. I molt menys sospitava que arribaríem a l’amistat robusta de què vaig  gaudir. La relació epistolar després d’un any, només un, de col·laborar amb ell, va durar  fins a la seva mort. L’exigua quantitat de la beca que del CSIC m’arribava no era res al costat del benefici d’anar un o dos cops a la setmana a casa seva amb la feina feta i rebent l’encàrrec per a la setmana següent.

Rubió estava repassant els Registres de Cancelleria dels comtes-reis, és a  dir, els volums amb còpies de les cartes emeses pel monarca i signades pel secretari reial de torn. Jo tenia l’encàrrec de llegir els Registres que m’indicava (indexats) corresponents a Pere III, Joan I i Alfons el Magnànim, i  resumir les cartes que oferien interès cultural: viatges del rei, o dels seus emissaris , llibres rebuts o tramesos, ambaixadors, nomenaments de professors universitaris, Vaticà, creació de mercats, lletres a membres del  funcionariat… en fi, una gran varietat de subjectes. Recordo la creació d’un Mercat al barri de la Magdalena a Lleida o l’enviament d’Ausiàs March , «fidel nostre» (Magnànim ) a Milà, amb un llibre que havia de lliurar al Duc. Les cartes eren en llatí, català, o castellà, i les llatines tenien una introducció de caire prerenaixentista, signades per Bernat Metge o altres secretaris doblats d’humanistes. El llatí dels secretaris reials tendia a recuperar el clàssic.

El lliurament a can Rubió de la feina feta s’acompanyava de conversa, —era un prodigiós informador— que jo aprofitava goludament; m’explicava la cultura medieval, renaixentista, barroca, l’evolució de la literatura catalana d’acord amb la societat, la seva estada de més de dos anys a Hamburg, i sobretot els episodis de la creació de la Biblioteca de Catalunya: ell, amb Agustí Calvet (Gaziel), Miquel Batllori i altres, van ser els joves que a les ordres de Joan Pijoan van  organitzar-la i en van veure el creixement, per col·laborar de seguida en la Xarxa de Biblioteques, que era la nina dels seus ulls.

Va manifestar un sincer interès en els meus primers passos d’escriptor; aviat va confessar que no veia en mi un investigador, i li vaig donar la raó. Jo intuïa que amb el temps m’hauria calgut per preparar un doctorat que podria escriure un grapat de novel·les juvenils, i això era el que faria. Rubió era generós en la valoració dels col·legues, però menystenia els aprofitats del Règim que havien ocupat les càtedres abans seves i dels altres professors de l’Autònoma de preguerra. Evocava també les figures venerables que havia conegut, Verdaguer, Guimerà, Miret i Sans, Menéndez y Pelayo, Prat de la Riba… Parlava amb intensitat de l’Escola de Bibliotecàries, que dirigí de manera brillant —he conegut desenes de bibliotecàries fascinades pel seu tracte— i em va detallar com es reféu en la foscor  clandestina l’ Institut d’Estudis Catalans, on va ingressar el 1942 per desenvolupar-hi intensa tasca com a professor i després essent-ne el President. Parlava també dels exiliats o dels que  treballaven a l’estranger. La informació que jo derivava de les nostres converses contribuí a fer-me un mapa mental del nervi i potencial de la nostra cultura, que no era altre que una mostra més de la qualitat emprenedora i positiva de la nostra gent i tradició. Fou un mestre per a mi , amb cada conversa m’enriquia , tot carregant la pipa preparava un altre  comentari que m’emocionaria.  Es prefigurava com  un referent!

Un any i poc més va durar el nostre contacte en persona. Jo vaig anar a  treballar a Sant Feliu de Guíxols, on coneixeria Gaziel, gran amic seu des de la joventut. Van començar les cartes; me les contestava totes i seguia  pas a pas la meva vida, la meva família, jo li vaig enviar tots els llibres que   publicava, des de les meves successives residències; suposo que son a Sant Boi, a la Biblioteca que porta  el seu nom. No ens vam veure més sinó una vegada a Barcelona, al Centre Comarcal Lleidatà on  vaig fer una conferència i va venir-hi. En veure’l  aparèixer, just començada la dissertació, vaig anunciar la seva entrada i tot el públic es  posà dempeus. Un referent!

Les seves darreres cartes eren ja mecanografiades per una neta i signades per ell amb un gargot. Però responia, responia. El 2000, en rebre jo el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música, vaig començar el parlament de gràcies evocant la seva figura, el primer guardonat amb aquell premi; igualment estem agermanats en la Medalla d’Or de la Generalitat. Quin goig, tant de lligam.

Vaig llegar la nostra correspondència a l’Institut d’Estudis Catalans, que ell va  presidir i d’on soc membre emèrit.

Josep Vallverdú