Joaquim Maria Puyal i Ortiga

Joan Maragall i Gorina

«He triat Joan Maragall perquè, tot i la seva condició d’independent, va assolir una notable influència social, mantenint sempre una actitud cívica»

He triat com a referent Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860 – 1911) per moltes raons. Potser, per motius obvis, hauria de referir-me a la seva gran activitat periodística, derivada de la vocació intel·lectual que projectà en la literatura i en la doctrina poètica. O al fet que, tot i la seva condició d’independent, assolís una notable influència social, mantenint sempre una actitud cívica. Però un fet, si més no curiós, és el que me n’ha condicionat definitivament l’elecció. Em refereixo a una carta que Maragall adreçà el 27 de maig de 1911 al seu amic Josep Pijoan, on diu: «Ja deu saber lo de l’ampliació de l’Institut d’Estudis: em van fer de la secció de Llengua Catalana. No crec que hi puga ésser gaire útil, però no vaig gosar dir que no. […] Tot plegat em sembla un xic anàrquic, allò, per ara; m’hi trobo un xic exòtic i desorientat; però en fi, hi acudiré amb bona voluntat, mentres no acabi de desenganyar-me de la meva eficàcia». Quan, llegint el llibre de Jaume Comellas La nació és la llengua vaig descobrir que Maragall, fundador de la Secció Filològica, expressava al seu amic aquestes sensacions vaig reconèixer una gran proximitat amb allò que jo mateix hauria dit quan l’IEC em va incorporar com a membre numerari.

És clar que la vinculació més directa que reconec amb el poeta és la passió per la paraula.

Jo era molt petit quan em vaig enamorar de les paraules. Tot va passar sense adonar-me’n, quan escoltava les cançonetes de l’àvia. O potser una nit d’hivern que la mare m’explicava contes per agafar el son. Encara minyó, m’embadalia escoltant les paraules que sortien d’un aparell de ràdio, gran, que hi havia a casa. O d’un transistor que amagava sota el coixí quan el pare venia a veure si ja m’havia adormit. Com que d’adolescent en continuava captivat, quan em van preguntar què volia estudiar, vaig triar les Lletres. Em va semblar que allí hi havia d’haver el cau de les paraules. Vaig tenir molt bons docents. Per a mi, un, encara ho és. Amb els estudis enllestits, vaig començar a fer el camí dels professors. Però va ser breu perquè, aleshores, un apassionant descobriment ja m’havia arrossegat cap a un territori màgic on un giny prodigiós escampava les paraules com el vent eixuga l’herba i espolsa el blat. I els estudis de ràdio van guanyar els estudis de la universitat. Qui ho ha provat ja sap com n’és, de falaguera, la seducció del micròfon.

Vaig viure molt de temps a la ràdio. I em vaig especialitzar en la narració de partits de futbol. Així que les circumstàncies ho van permetre, vaig continuar fent-ho en la meva llengua. Descriure una acció és un problema estimulant. Trobar un receptor còmplice, molt gratificant. I saber emocionar és un salconduit directe a l’ànima. Vaig fer coses d’aquestes durant cinquanta anys. I vaig ser molt feliç.

Hi va haver un moment que, per circumstàncies, la paraula em va demanar la companyia del gest. I, per complaure-la, vaig haver d’avesar-me a pensar en imatges. I això em va agradar tant que, a poc a poc, em vaig anar rendint humilment a la passió per la càmera. Els nous platós i els seus amanyacs eren delitosos… Aquella relació va durar vint anys. Sovint, encara l’enyoro.

Un dia, el meu preceptor i mestre em va demanar que escrivís el que jo havia après de les paraules i dels gestos. I em va animar que ho expliqués a tothom que volgués escoltar-me. I mentre ho feia notava que aquell camí era a la vora d’aquell altre que havia començat a fer acabats els estudis…

Quan ja era gran, l’Acadèmia de les paraules em va acollir. I aquí soc.

Ara, observo com els senyals individuals i col·lectius campen pel meravellós univers de la semiòtica. I, com que ni puc ni vull escapolir-me de l’instint creatiu que els déus m’han regalat, m’entretinc remenant paraules i gestos, amunt i avall, amb els companys del meu petit taller de comunicació.

Joaquim Maria Puyal i Ortiga