Joan Peytaví Deixona

Jaume Vicens Vives

«Me vaig voludar amb passió en aquesta cosa que trobava: la història de Catalunya que substituïa a poc a poc la francesa me va fer ingerir goludament la llengua catalana que tenia a l’abast amb els avis vallespirencs i rossellonesos, els meus mestres en llengua»

Tinc el costum de dir que soc historiador d’origen i filòleg de professió: treballi aquests dos camps i la major part del temps ensems. Segons diuen avui, aquesta polivalència és un afegit en el món de la recerca científica —potser uns altres ho veuran com una manca de dedicació plena i doncs de coneixença més densa dels dos camps. La meua adscripció a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans és per tant fruit d’aquesta obertura meua de la recerca universitària cap al camp de la llengua que es va traduir en un doctorat amb un peu a la història (demografia històrica i immigracions modernes) i un peu a la filologia (onomàstica, dialectologia i sociolingüística del català septentrional): la història de la llengua me serveix de punt de connexió entre les matèries. La necessitat d’explicar també aquella part septentrional de Catalunya en la qual sempre he viscut deu tenir qualque motiu en aquella obligació de tenir més menester de cordes a l’arc per tal de poder explicar-la. No soc pas d’una formació comparable a la immensa majoria dels membres d’aquesta institució nostra perquè soc un català que té també una cultura i una formació franceses i aquesta, conseqüència de la nostra història contemporània, va ser primera. L’arribada de la llengua i la cultura catalanes va ser posterior a una infantesa que transcorria en un món francòfon de normalitat i catalanoparlant de rerefons, un ambient natural en un poble rossellonès dels anys 1970 i 1980. La història era allò que des de petit me va apassionar: descobrint-la amb la de França —com no podia ser?!—, als anys de més reflexió de l’adolescència, cercant identitat i arrels, vaig topar amb la dels meus avantpassats, per tant amb la història catalana. Va ser el moment que me vaig convertir de «petit Français» en jove català. I com se diria aquí dalt, me vaig voludar amb passió en aquesta cosa que trobava: la història de Catalunya que substituïa a poc a poc la francesa me va fer ingerir goludament la llengua catalana que tenia a l’abast amb els avis vallespirencs i rossellonesos, els meus mestres en llengua.

Llavors la vida, tan personal com professional, me va dirigir cap als estudis històrics amb la necessitat permanent dels de la llengua. En un temps que passava «ple d’aventures i ple de coneixences», la lectura dels grans pensadors de la història de la civilització catalana del temps llarg me va portar cap a aquell que voldria destacar aquí, Jaume Vicens Vives. Més jove, me m’havia impactat bastant la lectura de l’imprescindible Nosaltres els valencians (1963), de Joan Fuster, que m’havia fet entendre i concebre la globalitat del conjunt català a partir de l’exemple valencià. Més endavant, però, va ser la lectura d’un «Nosaltres els catalans» —la seua versió primera havia de tenir aquest títol— esdevingut per poder ser publicat en temps de censura, Notícia de Catalunya (1954 i 1960), de Jaume Vicens Vives, el treball i la reflexió que més s’apropava a la meua realitat i encaixava molt en la manera de com veia la nostra perspectiva històrica. 

Per la  formació, pels contactes de vida, pels intercanvis científics, me consideri un historiador del temps llarg, d’un temps que sempre evoluciona, tant per la reflexió sobre la història com per l’estudi de la llengua, que se n’ha desprès. Vicens Vives és al meu entendre un dels que més bé ha copsat aquesta globalitat de la història catalana. La seua reflexió a llarg termini sobre fets fonamentals del nostre recorregut col·lectiu i individual, en una conjuntura pròpia prou adversa i un moment historiogràfic poc amè, va ser i és un dels pilars de les meues pròpies interrogacions. El ressò i la repercussió de l’obra van ser immediats i qualsevol català ha de conèixer-la si s’interessa de prop o de lluny a la pròpia identitat. Com també era normal que passés per la càrrega psicològica i la penetració dels esperits que podia suposar, l’obra va anar acompanyada de polèmica. Però l’èxit es va deure a la força de la ploma, de l’estil de Vicens Vives: ell es va endinsar en una herència i una perspectiva històrica de la Catalunya mil·lenària i ho va fer amb una densitat literària remarcable.

Malgrat una mort jove als cinquanta anys, l’homenot Vicens Vives amb la seua obra potent va canviar el pensament històric català en molts aspectes. La seua manera de practicar la història també: Vicens era un divulgador, un pragmàtic, un renovador i un líder; es va aproximar a moltes èpoques històriques, va treballar la cartografia, per tal de portar el coneixement de la història al més gran nombre i s’hi va dedicar en ser editor (Editorial Teide i més tard Vicens Vives). La seua època d’especialització, la baixa edat mitjana, no és justament prou tinguda en compte per a comprendre la ruptura que causa en el recorregut multisecular del país: la revolució catalana dels anys 1462-1472 va causar un trauma irreversible en la societat catalana, «un naufragi» del qual gairebé no es va poder refer. 

Joan Peytaví Deixona