Joan Miralles i Monserrat

Data d’ingrés

14/06/1985

Especialitat

Història de la llengua, onomàstica i literatura popular

Procedència territorial

Qui és el vostre referent?

Francesc de Borja Moll i Casanovas

El meu germà major em contà, diverses vegades, que quan jo tenia uns dos o tres anys un bell matí vaig exclamar, tot cofoi, PICANOCOMENA! I ho vaig anar repetint tot el dia. L’anècdota quedà unida de manera immarcescible als records de la meva infància, i ara, en redactar les meves memòries, m’ha servit de punt de meditació. Què devia voler dir amb aquell mot? Debades he cercat en diccionaris i gramàtiques exòtiques, però res. Es tracta d’una antiga recialla de qualque llengua ignota o perduda? Tal volta, sense saber-ho, jo n’hauré estat el darrer parlant? Era un preludi evident del meu futur com a filòleg? Se non è vero…

Anys més tard, acomplit ja el ritu de passatge de la primera comunió, un dia em passejava per la plaça d’Espanya de Palma acompanyat d’un mestre d’escola particularment estimat, Don Pep Sanz. Aquest em mostrava, enardit d’orgull patri, la figura de bronze del rei Jaume I triomfant damunt el seu cavall. Entretant, un home baixet, de nas més que suficient, rialler, ens passà suvora nosaltres. Don Pep, tot circumspecte, em digué: «Veus, Joanet, això és un sabio». Era en Francesc de B. Moll, conegut del mestre d’escola, que acabava de sortir de casa seva. Immediatament, jo vaig contestar, tot rabent: «Idò sí que el trob petit!» Pensava jo, en la meva innocència que això de ser un sabio s’havia d’acompanyar amb una còrpora especialment afavorida.

Dic tot això perquè s’entengui que qualque cosa, alguna conjunció astral, m’induïa de manera imperiosa a entrar en la confraria filològica. Amb els anys vaig tenir ocasió de tractar sovint don Francesc, sobretot a l’Estudi General Lul·lià, primer com a professor d’un curs de doctorat i, més envant, com a company de claustre. Així mateix, vaig tenir el goig d’escriure dos llibres entorn de la seva figura, un era la seva biografia: L’home dels mots i l’altre era un estudi sobre el seu ideari entorn de la llengua literària: Francesc de B. Moll i la llengua literària, a més de diversos articles sobre la seva vida i obra i dues llargues entrevistes.

Tal com explicava a manera de conclusió en el darrer llibre tot just esmentat: «La personalitat de Moll és particularment rica, complexa, més enllà del seu tarannà personal de senzillesa i bon humor. No ens les havem solament amb un gramàtic o un dialectòleg, o un lexicògraf, més o menys savi i farcit de coneixements. Moll és qualque cosa més, entre d’altres coses, un excel·lent escriptor, i, a part del valor literari de certs papers seus, com és ara les memòries, tenim també escrits en què podem descobrir-ne el seu bon gust estètic en valorar literàriament escriptors com Joaquim Ruyra, Maria Antònia Salvà, Àngel Ruiz i Pablo, etc., i, naturalment, a través d’ells podem captar la idea que té sobre la llengua literària.

En aquests moments especialment dificultosos per les quals passa la llengua i cultura catalanes i la nostra pròpia nació en general, podem veure fins a quin punt necessitam figures com Moll. Pens que el nostre personatge constitueix una suma de valors humans i intel·lectuals, que poden fer indestructible un poble que tengui la sort de tenir ciutadans i ciutadanes amb el lema que regí la seva llarga i fecunda vida: viu i deixa viure, procura fer la feina ben feta, i sies solidari, amb la terra i  amb la gent.»

I acabaré amb un acte de solidaritat amb l’afirmació categòrica que va fer el nostre gran orientalista Joan Mascaró i Fornés entorn de la figura de Moll. En alguna banda Mascaró deixà escrit  que el país devia molt a Francesc de B. Moll. Tant és així que l’hauríem de rebre en palmes d’or i, una vegada feta la benvinguda, hauríem de vendre les palmes i regalar-li’n els diners de la col·lecta. Jo no sé si hauríem d’arribar a tant, però sí estic segur que el país tendrà sempre un deute de gratitud a Francesc de B. Moll, no solament per la feina que va fer ell, sinó també pel fet d’enllestir la labor lexicogràfica immensa que havia iniciat anys enrere una altra figura prominent, el gran apòstol de la llengua catalana: Mn. Antoni M. Alcover.

Joan Miralles i Monserrat