Joan A. Argenter i Giralt

Martí de Riquer

En encetar la redacció d’aquesta nota, vaig verificar que l’ítem «referent», amb el sentit que aquí se li dona —entenc—, no era al DIEC. Ara s’hi ha afegit una accepció amb la intenció de cobrir aquest sentit, però, al meu parer, se n’ha fet una definició molt restrictiva. Jo havia redactat en aquest text, amb voluntat discursiva més que lexicogràfica i, doncs, més lliurement: «Referents són persones que s’han creuat en el camí de la nostra vida d’una manera singular: hi han deixat empremta i s’han fet mereixedores del nostre reconeixement o gratitud». No pretenia definir «referent» al més denotativament possible, sinó caracteritzar  «referent» d’una manera personal.

Triar Martí de Riquer i Morera com a referent d’un membre de l’IEC, i en aquesta escaiença, és tot un repte, per diverses raons que descabdellaré més avall. Aclarim d’antuvi que aquests referents no són pas la nostra divisa personal, per dir-ho amb un terme que seria del seu grat. Tampoc no en reclamem tota l’herència.

No puc pas dir que, en un sentit estricte, n’hagi estat deixeble, que l’hagi seguit en el meu camí acadèmic, que n’hagi continuat l’obra ni res d’això. Puc afirmar, però, que a ell no li hauria desplagut. Podríem dir que en vaig ser un deixeble infructuós, perquè el meu interès vocacional em va dur per altres viaranys.

Hi vaig mantenir una estreta relació en cursos universitaris d’especialitat i de doctorat. També fora de la universitat, en un aventura editorial que ell dirigia i que em tenia soterrat. «—Faci una tesi sobre literatura provençal» —va dir-me un dia— o «…doncs, faci una gramàtica del provençal» —va concedir-me, sabedor de la meva inclinació per la lingüística. La noció que Riquer tenia de la gramàtica era més aviat primària (de l’estil «ortografía, analogía, etimología, prosodia y construcción»). Però el meu arrelament en la lingüística general havia esdevingut definitiu. «Un llibre positivista dura per sempre, miri el Bowra» —em deia. Indirectament, em volia reconduir d’aquella vocació perversa a una altra via, també per raons pràctiques que jo no vaig saber interpretar llavors. És curiós que, a despit de tot això, Riquer es reconegués deutor d’un consell que li va donar precisament un lingüista, l’idealista i estilista Karl Vossler: «Vostè no es dediqui sempre a la mateixa matèria, variï». I concloïa: per això m’he dedicat a literatures vàries. (I, afegim-hi, a l’heràldica, a l’arnès del cavaller, a la història familiar i a la traducció de clàssics medievals).

Li agradava explicar anècdotes. Una de molt significativa i potser apòcrifa era la que es referia a Francesco De Sanctis, crític i historiador literari italià, especialista en Dant, de vocació i evolució política inversa a la de Riquer. Segons Riquer, en el seu llit de mort De Sanctis va proferir una exclamació lapidària: Me ne frego di Dante! I expirà. Cal verificar-ho: Riquer també les engaltava com volia. Ara, a tots ens arriba l’hora i és bo tenir models.

Havia sentit a parlar de Riquer molt abans d’entrar a la universitat. Recordo com vaig induir els meus avis que em regalessin per Reis el primer volum de la Història de la literatura catalana de Riquer/Comas, tot just publicat (1964). Deixant de banda el treball d’algun altre precedent il·lustre, l’obra va representar una sistematització actualitzada de la literatura catalana i aquell volum, específicament, a càrrec seu, de la medieval.

Però no era pas per aquesta aportació tan assenyalada que havia tingut coneixença de la seva obra, sinó més aviat per la seva dedicació a la literatura trobadoresca provençal i al seu ensenyament, que més tard experimentaria jo mateix (la crestomatia amb què férem les primeres beceroles, els catalans Bernat de Ventadorn, Cerverí de Girona, Guillem de Berguedà, els provençals de soca-rel fins a Los trovadores. Historia literaria y textos), també a l’èpica medieval francesa (Chanson de Roland) i a la matèria de Bretanya (Chrétien de Troyes). També per l’edició del Quijote, i les de Jordi de Sant Jordi i de Tirant lo Blanc. Molt més tard em van captivar els seus estudis sobre llegendes històriques catalanes. De fet, Riquer tenia una visió molt elitista del que és la literatura, induïda pels trobadors i per l’amor cortès —i per condició social—, i les llegendes anaven en una altra direcció, a la qual no faig escarafalls.

Algú ha volgut veure en aquesta dedicació romànica una manera d’obviar l’omissió forçada de la literatura catalana en els estudis universitaris durant la negra nit del franquisme; sigui com vulgui, no és cosa de malvantar la mica de llum projectada sobre matèries afins, que permetien incursions improvisades en el jardí de l’arbre prohibit. Quan Martí de Riquer havia de presentar les seves credencials acadèmiques s’agradava de deixar al marge les classificacions administratives i proclamar-se «professor de literatures romàniques medievals».

No comparteixo, i entenc que no es pot compartir, tot allò que va fer, va dir i va escriure Riquer. És el vessant fosc de la seva trajectòria. Ell havia publicat estudis de cultura catalana en català abans de 1937. Després del desenllaç de la guerra espanyola el 1939, les seves publicacions van prendre un altre caire i la llengua va canviar. Fou catedràtic a la Universitat de Barcelona. Va estar vinculat al nou Règim. Va pretendre, sense èxit, promoure, des de dins, el reconeixement i l’ús públic de la llengua catalana. El fet és que la seva obra està escrita en bona part en català, potser la més significativa Quinze generacions d’una família catalana.

Precisament aquell vincle li facilitava fer certes gestions adreçades a intervenir davant les autoritats acadèmiques, jurídiques, polítiques i policials per defensar professors i estudiants subjectes a les represàlies polítiques o judicials del Règim. Als anys quaranta, en relació amb algun col·lega a qui va facilitar l’accés a la docència universitària; el curs 1956-1957, amb els fets del Paranimf; als anys seixanta amb professors i estudiants de l’SDEUB. A la primeria dels setanta, amb l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans i l’Assemblea de Catalunya. En una ocasió, conversant amb Joan Bastardas vaig retreure-ho i vaig afegir: —«És clar que ell ho podia fer». Bastardas, un savi ben murri, va pronunciar sentenciós i adversatiu, com qui no vol la cosa: —«Però ho va fer». Com sempre, la seva concisa estratègia discursiva. Això és el que compta: haver-ho fet. No calia dir res més.

La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que Riquer presidí durant força temps, era, com qui diu el seu domini, gairebé la seva casa acadèmica més enllà de la universitat. No fou membre de l’IEC. A parer de  la institució, la seva implicació amb les forces franquistes i amb el Règim no ho permetien —és comprensible. Tanmateix, als anys noranta i recentment, vaig escoltar manifestacions d’enyorança al si de la Secció Filològica i en el Consell Permanent de l’IEC mateix. Fetes per membres que havien restat lleials a la Catalunya republicana i havien defugit la col·laboració o que eren insubornablement favorables a la  causa catalana —no solament filòlegs.

El 13 de gener de 2000, a la sala Prat de la Riba de l’IEC, va tenir lloc l’acte de presentació d’una obra d’Antoni M. Badia i Margarit, membre de la Secció Filològica. L’esperada visita de Martí de Riquer a l’IEC —car ell havia acceptat la tramesa invitació a l’acte— es va frustrar per un fet luctuós. Aquell mateix dia al matí jo havia assistit, en representació de l’IEC, a l’enterrament de la seva esposa: Maria Ysabel Permanyer Cintrón havia mort la vigília.

Seria poc comprensible que jo no mencionés el paper de Martí de Riquer en els orígens de la UAB (1968). S’hi obrien pas tímidament els nous temps. S’hi va traslladar i en va ser vicerector. Amb Frederic Udina, degà, van muntar la Facultat de Lletres. La UAB va voler iniciar els cursos de doctorat abans d’haver produït llicenciats. Riquer em va suggerir de traslladar-hi l’expedient acadèmic, de matricular-m’hi de doctorat i d’incorporar-m’hi com a docent. Ni Riquer ni Udina van examinar els antecedents penals, les fitxes policials ni les credencials polítiques dels professors seleccionats. Dos homes d’ordre amb un toc d’entropia convivien en el claustre d’aquella institució amb aquells que havien estat exclosos de la universitat per motius polítics o que eren «desafectos al Régimen» —després del 39 o als anys seixanta.

Joan A. Argenter