Isidor Marí i Mayans

Marià Villangómez

«El prestigi de Marià Villangómez i la dimensió universal de la realitat d’Eivissa que els seus escrits havien projectat van tenir una força de convenciment enorme»

Marià Villangómez i Llobet (Eivissa, 1913-2002) ha estat un referent especialment important no tan sols per a mi, sinó per a gran part dels eivissencs i formenterers de la meua generació, i probablement de les següents, si tenen algun interès o estimació per la llengua i la cultura de les illes Pitiüses. Sobretot al llarg de la transició política dels anys setanta, el seu ascendent públic va ser decisiu.

En aquell moment Marià Villangómez, que ja era un escriptor reconegut, va tenir un paper públic cada vegada més rellevant entre la joventut inquieta d’aleshores, en bona part en el context de la reactivació de l’Institut d’Estudis Eivissencs, que des d’aquell moment passa a ser l’entitat cívica i cultural de referència. Villangómez hi farà cursos de català, hi col·laborarà amb les publicacions i hi exercirà una funció assessora tan discreta com efectiva per a les trajectòries personals i per a la marxa de la institució. I més enllà d’això: quan la mort de Franco va obrir les possibilitats de debatre públicament sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes, les intervencions de Marià Villangómez en els mitjans locals, sempre ponderades i sòlides, van resultar determinants en les polèmiques culturals i lingüístiques.

De fet va ser en aquella etapa que Villangómez va passar a ser un referent clau per a mi com per a molts altres. Eren els anys dels meus estudis de filologia catalana i de les meues primeres creacions musicals i literàries. I record perfectament alguns moments en què va acollir i orientar els meus dubtes, igual com va estimular els inicis de molts altres companys, que ara compten amb una obra reconeguda en camps diversos de la cultura.

Abans d’aquesta etapa de projecció pública, la producció poètica original de Marià Villangómez ja havia culminat: el seu darrer llibre, Declarat amb el vent, havia aparegut l’any 1963, precedit per set llibres que li havien procurat un reconeixement general en el món literari català, sobretot després que l’any 1955 hagués aconseguit d’un jurat presidit per Carles Riba el premi de poesia de Cantonigròs amb el seu cinquè recull, Sonets de Balansat. La realitat d’Eivissa i Formentera era ben present en els seus versos, i també en els primers llibres que havia publicat en prosa —L’any en estampes (1956) i Llibre d’Eivissa (1957). Tanmateix, la seua natural discreció i la marginalitat minoritària dels cercles de cultura catalana a Eivissa durant la postguerra havien limitat el ressò popular de la seua obra.

Al llarg dels anys setanta, en canvi, a més de projectar el seu mestratge en les relacions personals i les activitats culturals de l’Institut d’Estudis Eivissencs, va detallar en les seues classes i en les edicions successives del seu Curs d’iniciació a la llengua (1972 i 1978) el model de català culte i literari que havia cultivat en la seua obra creativa, incorporant alhora les especificitats del nostre parlar i l’afinitat amb la varietat general de la nostra llengua. El seu prestigi com a escriptor i la dimensió universal de la realitat d’Eivissa que els seus escrits havien projectat van tenir una força de convenciment enorme, en uns moments en què les discussions sobre la identitat, la unitat i les potencialitats de la llengua eren carregades de paranys demagògics. L’any 1974, un altre llibre seu, Eivissa: la terra, la història, la gent —una reedició profundament actualitzada del Llibre d’Eivissa— complementa la seua visió de la nostra trajectòria col·lectiva.

És cert que alguns escriptors precedents havien assumit clarament la catalanitat lingüística i cultural d’Eivissa i Formentera, des del final del segle XIX. Entre ells, Isidor Macabich havia divulgat els orígens històrics de la nostra nissaga i havia iniciat l’ús culte del català, sobretot en les seues evocacions poètiques de to local. Però Villangómez és sens dubte el referent que situa la llengua i la cultura d’Eivissa i Formentera en una dimensió universal absolutament incontestable.

Isidor Marí