Gemma Rigau i Oliver

Anfós Par

Si per referent entenem la persona que esdevé un model per als altres, un exemple a seguir per a aquells que fan o volen fer la mateixa feina o que comparteixen els mateixos interessos i objectius, no puc pas dir que el lingüista Anfós Par (1879-1939) sigui per a mi guia i font d’admiració en tots els seus vessants personals i professionals. No ho és, per exemple, la seva oposició al model de llengua propugnat per Fabra, de qui era coetani, o el seu enfrontament sorollós a les Normes ortogràfiques del 1913 promulgades per l’IEC tot brandant una «pintoresca i personalíssima ortografia» —per dir-ho amb paraules de Ramon Aramon—, que ell anomena ortografia tradicional perquè la basa en la que considera la llengua no embordeïda, la llengua medieval. Però si un referent pot ser també una obra, aleshores sí que puc afirmar que tinc per clar referent la seva Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (Halle, 1923). En aquesta obra, Par ha estat i és font d’inspiració i influència decisiva en la meva manera d’afrontar l’estudi de l’estructura sintàctica del català.

En una època en què la tradició descriptiva del català era paupèrrima, Par, eclipsat per Fabra de qui era coetani, es proposa escriure sense suport institucional un tractat de sintaxi fonamentat principalment en Lo Somni de Bernat Metge. I aconsegueix que la Sintaxi catalana no sigui només una obra sobre la llengua d’un autor medieval sinó que sigui una descripció detallada i quasi completa de l’estructura sintàctica del català. Par pren nota de tots els passatges i de manera endreçada organitza les construccions, les presenta i les descriu amb referències constants a l’origen llatí. El fet de partir d’una obra concreta que ha buidat fa que es vegi obligat a tenir en compte totes les construccions sintàctiques amb els seus constituents així com els modes i temps oracionals que hi apareixen. Al mateix temps, i això és el que el fa especialment interessant, compara les solucions sintàctiques de Metge amb les del seu català, el de principis del segle XX, i ens indica si l’ús gramatical ha canviat amb el pas dels segles, per exemple, si determinades preposicions o adverbis han desaparegut, si determinats quantificadors han deixat de funcionar com en Metge, si hi ha verbs que s’han tornat pronominals o han deixat de ser-ho, si han canviat de règim, etc.

A més a més, vist des dels nostres dies, l’obra ens fa evidents els canvis que s’han anat produint des dels anys vint del segle passat fins ara. És, doncs, una gramàtica descriptiva amb l’ull posat a les llengües clàssiques i a les romàniques, una gramàtica que afavoreix l’estudi de la variació sintàctica diacrònica, com Par mateix ja havia previst al Prefaci de l’obra: «Ab aquest estudi de Bernat Metge com a basa, lo qual cobreix tot lo camp sintàctich que podréim figurar per una horizonal, podrà hom reconstruir les verticals de cada qüestió concreta, establint monografies històriques qui abastin tot lo procés de la llengua de dès l’època baix llatina fins avuy».

Agrairé sempre a en Joan Solà que un dia ens parlés d’Anfós Par a classe, cosa que també jo procuro fer a les meves. És un llibre que, com les gramàtiques de Fabra, obro periòdicament, sobretot si vull encetar un estudi o aprofundir una qüestió sintàctica. Hi torno sovint a pouar idees i informacions, a repescar aquelles observacions que se’m poden haver escolat entre els dits o que no he sabut retenir.

Gemma Rigau i Oliver