Brauli Montoya Abat

Antoni Maria Alcover i Sureda

«Alcover va ser el primer dialectòleg de la llengua catalana i, pràcticament sense una metodologia científica, s’avançà als dialectòlegs que el succeirien»

 Sempre he admirat la capacitat de treball d’Antoni M. Alcover (1862-1932) i el seu afany per arreplegar la parla viva directament dels seus parlants. De la mateixa manera que he admirat el lingüista nord-americà William Labov perquè va posar els fonaments de la sociolingüística de la variació, que superava el mètode tradicional de la dialectologia amb l’objectiu d’acostar-se a la parla real dels individus i les comunitats de parlants. Doncs bé, Alcover va ser el primer dialectòleg de la llengua catalana i, pràcticament sense una metodologia científica, s’avançava als dialectòlegs que el succeirien. Perquè, encara que no n’era conscient, talment com el burgès gentilhome de Molière, que no sabia que parlava en prosa, el nostre home va posar les bases per a fer el bot de la dialectologia a la sociolingüística de la variació en la recerca de la nostra llengua. Així, les seues descripcions lingüístiques van farcides d’observacions sobre els grups socials que usen uns trets o altres, sobre la variació estilística que presenten i, en alguns casos, ens donen compte de l’estigmatització que pateixen algunes variants. Tot això ens ha permès reconstruir el periple seguit per alguns canvis lingüístics des de les primeries del segle XX, que és quan Alcover desenvolupa la seua activitat, fins al dia de hui (per exemple, el «gran moviment de la llenga», segons ell deia, dels subjuntius en -i). Per aquests motius, un dels referents que m’han guiat sempre en la tasca lingüística ha estat Antoni M. Alcover; al costat, naturalment, de William Labov. Amb el primer he après molta llengua catalana «devorant» fotocòpia rere fotocòpia el seu Bolletí de la Llengua Catalana durant els meus anys de vida acadèmica a la Universitat de les Illes Balears. I amb el segon, he intentat aprendre a actuar metòdicament per a obtenir uns materials lingüístics organitzats i presentables a la comunitat científica. Però ambdós m’han ensenyat —sobretot— que la llengua es troba, no als despatxos dels filòlegs, sinó en els parlants que en són usuaris, a les places, als carrers i als camps que habiten i on interactuen. I és en aquesta línia de treball que Alcover va insistir sempre: aplicant-s’ho a ell mateix i adreçant-se als seus col·laboradors «de poca son» que s’havien compromès a enviar-li fitxes lèxiques del seu parlar. Efectivament, Alcover es va passejar per tota la geografia dels Països Catalans durant els primers decennis del segle XX, amb les dificultats de transport que feien llavors inaccessibles certs territoris allunyats de les grans vies de comunicació, i va convèncer gent amb una mínim de formació de tot arreu perquè li recollís vocabulari autòcton de la seua zona i li’l trametés —pel correu postal d’aleshores— per a anar omplint la famosa «calaixera». No sabem si Alcover tot sol, amb més anys de vida i sense el seu dilecte col·laborador Francesc de B. Moll, haguera aconseguit que vessen la llum els deu volums del seu Diccionari català-valencià-balear, però sí que podem afirmar amb total seguretat que sense el seu activisme i la seua insistència per a arreplegar la matèria primera lingüística, el projecte no hauria arribat mai a bon port. Per tot això un referent destacat en la meua carrera acadèmica ha estat Antoni M. Alcover.

Brauli Montoya Abat