August Bover i Font
Qui és el vostre referent?
Joan Sebastià Pons
He pres com a referent el poeta, professor universitari i membre corresponent de la Secció Filològica Josep Sebastià Pons (Illa, Rosselló, 1886-1962). És una elecció que potser pot sorprendre una mica en el cas d’un barceloní com jo. Es pot dir que el vaig descobrir a l’època en què anava a Perpinyà per fer-hi classes de català. I, tot i no haver-lo pogut conèixer personalment, és una figura que em resulta atractiva per diverses raons. La seva obra, tant la d’autor literari com la d’investigador, m’ha anat acompanyant al llarg de la meva vida.
En primer lloc, pel simple fet d’haver nascut a la Catalunya del Nord ens recorda que la nostra nació va molt més enllà dels límits regionals on ens vol recloure l’estat que ens empresona. A més —cosa que sovint s’oblida—, és un autor que no va tenir el català com a llengua materna. Nascut al si d’una família de la burgesia ja afrancesada —també lingüísticament—, com ell mateix explica va aprendre el català gràcies a una criada de la seva casa familiar, una dona del poble que li explicava rondalles en l’ùnica llengua que sabia. I això no obstant, gràcies a la voluntat de fer-se seva la llengua del seu país i dels seus avantpassats, a través de l’estudi i de les converses amb pagesos, pastors i gent del poble —els sectors socials que encara no s’havien afrancesat com ja ho havia fet la burgesia— va arribar a convertir-se, tant en poesia com en prosa, en un dels grans autors de la literatura catalana del segle XX i fou admès com a membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Em sembla un exemple admirable d’allò que es pot arribar fer, de com es pot redreçar una determinada situació lingüística, si n’hi ha voluntat.
D’acord amb la normativa, va dignificar literàriament el nostre parlar septentrional, fins al punt d’esdevenir un model a seguir també per als joves escrptors occitans del seu temps. Catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, va refusar una càtedra a la Universitat de la Sorbona per tal de no allunyar-se gaire de la seva Catalunya natal, on retornava sempre que podia. I aquest lligam amb la terra, amb la seva tradició i els seus avantpassats es reflecteix clarament en la seva poesia, en tota la seva obra literària, i en els seus estudis sobre la literatura nord-catalana de l’Època Moderna. Per a mi sempre ha estat un referent en el conreu de la poesia i en les meves recerques filològiques sobre aquesta mateixa època. I un referent que explica a la perfecció per què Mestre Fabra demanava que no abandonéssim mai ni la tasca ni l’esperança.
August Bover i Font
