Anna Bartra-Kaufmann

Magdalena Garretas Sastre

Són conegudes les paraules de Max Aub, que ell mateix va repetir en moltes ocasions: «Uno es de donde ha hecho el bachillerato». M’agradaria tergiversar una mica les paraules de l’escriptor i reinterpretar-les agafant el fragment «ser de donde», és a dir, situar-se en el que volem ser, en el món dels afectes i les passions, en allò que ens situa davant dels reptes de la vida.  Vaig iniciar el batxillerat de lletres, val a dir que amb moltes reticències i força empegueïda, en una escola de noies que cercaven un camí que en els temps del tardofranquisme no s’albirava gaire clar. Dues professores em van sacsejar la meva concepció del món: la professora de filosofia, que em deixava llibres com els Diàlegs de Plató d’amagat, i la professora de llatí, una carlista convençuda que em va ensenyar gramàtica de veritat per primer cop a la vida. Totes dues, amb una metodologia aparentment tradicional, em van ajudar a pensar.  Les seves classes magistrals les van convertir en veres «magister╗. 

Però a qui vull dedicar aquest fragment és a la persona que definitivament em va portar a fer el salt a l’estudi de la llengua: la meva professora de grec a l’Institut Maragall de Barcelona, Magdalena Garretas Sastre, la Garretas  (1912-2011). Val a dir que de primer no em vaig adonar del que havia representat en la meva evolució. Amb els anys he anat reconeixent la petjada que va deixar en la meva passió per la llengua, per la morfologia i, sobretot, per la sintaxi, convertida en els versos de la Ilíada d’Homer en l’esquelet del ritme, de la música, de la poesia del vers, del significat èpic i líric, dels matisos de les construccions, del lèxic mil·lenari que s’anava fent proper. El sofriment —tot s’ha de dir— que suposava la traducció de vint versos diaris, dels quals calia també fer una anàlisi sintàctica reproduint cada oració d’un color diferent segons les propietats sintàctiques, una feina que s’allargava fins a altes hores de la nit acompanyada generalment de la música de Bach o Beethoven, em va ensenyar una metodologia de treball, em va amarar de dàctils sintàctics o de sintaxi dactílica. L’anàlisi lingüística va esdevenir un mètode per esmicolar la llengua en els seus components a partir del significat, per tornar a construir-la feta poesia. 

Però no s’acaba aquí el mestratge de la Garretas. Val a dir que el seu tarannà era lleugerament extravagant, tant per a unes noies que obrien els ulls en ple Maig del 68, com per als companys professors de l’institut, tots, val a dir-ho, uns grans professionals. De vegades es mostrava irritable, ens retreia que no fóssim estalviadores, deixava entreveure amb mots escadussers i gestos vagues un passat de sofriment i persecució. Havia estat ajudant d’Unamuno a la Universitat de Salamanca i havia gaudit d’una beca per fer un creuer d’estudi arqueològic pel Mediterrani l’any 1933. Algun altre exalumne seu ha dit que portava els apunts escrits sobre el revers de bitllets de metro. No ho recordo, però sí que recordo que ens aconsellava conservar els bolígrafs aparentment d’un sol ús per substituir les carcasses trencades, records de la seva època terrible durant la guerra, que la seva filla, la Dra. Rivera Garretas, ha recordat en alguna ocasió. D’ella en vèiem la passió per la llengua grega, per Homer i  per l’ensenyament. N’intuíem una vida difícil que havia superat amb una integritat moral que es traspuava en les seves classes i en alguna  francesilla, com recitar el «Salamanca, Salamanca, renaciente maravilla…», poema nostàlgic i alhora també gramatical del seu mestre i mentor. Mentre recollia els bolígrafs, els paperets, les gomes i llapis escampats damunt la taula per marxar, portava amb el palmell de la mà el ritme dels dàctils homerians mentre una colla d’adolescents inquietes recitàvem «Menin aeide theà…». Baixava de la  tarima i desapareixia per la porta deixant pas a la professora de llatí, que aturava agrament els nostres cants. En part alliberades de l’obligació i en part enyorades i orfes, hem trigat molt anys a adonar-nos que una vera mestra no marxa mai. Apart de les llibretes, ens queden els dàctils i la passió per descobrir l’esquelet de les llengües, allò que les fa úniques i universals, el mecanisme que explica Homer i Riba, Dickens i Rodoreda, Poe i Carner, Unamuno i Verdaguer. I, a través de les seves llengües, el grec i el castellà, ens va transmetre l’amor per la pròpia, l’energia per defensar el vers i la prosa, la sintaxi i la traducció. La Garretas  no ens va ensenyar grec, ens va ensenyar la passió per les llengües, a protegir-ne la carcassa i, sobretot, l’estructura i l’ànima. 

Anna Bartra-Kaufmann