Albert Turull i Rubinat

Enric Moreu-Rey

Entre els molts referents que, en vista de la meva trajectòria, i deixant a banda certes figures de la filologia catalana de què ja s’ocupen altres col·legues, hauria pogut escollir (penso en alguns professors de l’Estudi General de Lleida, o en alguns erudits i escriptors segarrencs o ponentins —i de més enllà—, inclòs el meu propi pare, pioner del català a la Cervera de mitjan segle XX), vaig acabar decantant-me, quan m’ho van demanar els companys de l’Àrea de Comunicació de la Secció Filològica, per un personatge tan poc ortodox i alhora tan estimable, i val a dir que tan cantelludament relacionat amb l’Institut del seu temps, com fou Enric Moreu-Rey. Nascut l’any 1917 a Barcelona —a Sant Andreu de Palomar—, de pare mataroní i mare francesa, format a la Universitat de Barcelona (on ja dirigia amb disset anys el Teatre Universitari Català) i a Tolosa de Llenguadoc, implicat en l’endemig en la guerra contra el feixisme fins al punt d’atènyer el grau de capità d’artilleria en l’exèrcit de la República (i reclòs després al camp de presoners d’Albatera), Moreu-Rey esdevingué una figura clau de la segona meitat del segle XX, si més no en determinats àmbits culturals significativament alternatius —lluny del poder, en tot cas—, i sempre a cavall entre l’activisme i l’erudició, entre la cultura popular i l’acadèmica, entre la terra i la lletra. Un perfil amb què, per paral·lelismes i per principis, m’identifico molt en particular —raó de més per a escollir-lo i parlar-ne, doncs.

No hi ha —no hi havia— un únic Moreu-Rey: a cavall també entre dues cultures i dues llengües (la catalana i la francesa, que no debades es formà Pirineu enllà, i no sols era francesa sa mare sinó també la seva esposa, Marie-Therèse Huet), fou professor de la llengua d’oïl (tant al Liceu Francès de Barcelona com a la Universitat dita Central, en el si del Departament de Francès —en fou el cap— i després del de Filologia Romànica, fins a la seva jubilació) i, per una altra banda, exercí com a corresponsal de l’agència France-Presse i fou agregat de premsa del Consolat de França a Barcelona, a més de sotsveguer d’Andorra. Bo i doctorant-se el 1964 amb una tesi que ja apuntava clarament al cor de l’onomàstica (sobre Sant Martí de Tours a la toponímia i l’antroponímia catalanes, dirigida per Antoni M. Badia i Margarit), les seves primeres publicacions —tanmateix ja tenia entorn dels quaranta anys— s’orientaven vers la divulgació històrica: El naixement del metre, de 1956; El pro i el contra dels Borja, de 1958; Els immigrants francesos a Barcelona (segles XVI a XVIII), de 1959 (editada per l’IEC, per cert). I val a dir que, a l’altre extrem de l’arc del (seu) temps, ja de gran, es permeté el luxe —no pas la frivolitat, diria— de publicar un bell volum de Poesies (1984, amb il·lustracions, entre altres, de Joan Miró i Alexandre Cirici) i un divertimento tan verbívor —i afrancesat— com El joc del contrapet (1988).

Però sens dubte el camp en què més destacà Enric Moreu-Rey, i en el qual la seva petja és encara ben present, és el de la disciplina genuïnament interdisciplinària que s’ocupa dels noms propis, és a dir, l’onomàstica. És en aquest àmbit que acabà de desplegar amb una energia desbordant i una autoritat indiscutible aquell seu caràcter dual d’home d’acció i de savi erudit, ja que, si d’una banda fou un dels impulsors i, sens dubte, l’ànima de la Societat d’Onomàstica (fundada oficialment el 1980, però amb la llavor germinant des de la trobada que tingué lloc el 1973 a la seva residència d’estiu, a la Sala de Comalats), d’altra banda, ell mateix fou l’autor no pas d’una magna obra d’ambició absoluta —que això fora l’inimitable Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, amb qui mantingué una relació no gaire sorprenentment ambigua, de respecte i prevenció— sinó, molt més modestament, i amb una clara voluntat de servei al seu temps i al seu país, de tot d’obres fonamentals —destinades, en efecte, a posar els fonaments—, a cavall entre la divulgació i la recerca, que al cap dels anys —de les dècades— segueixen essent unes referències indispensables per a introduir-se en cadascuna de les branques de l’onomàstica, ço és, principalment, l’antroponímia (amb un volum del mateix títol, de 1991, compost d’estudis diversos sobre la matèria) i la toponímia (amb l’obra Els nostres noms de lloc, de 1982, destinada a un públic ampli, i que de fet era una reedició força ampliada d’un pioner Els noms de lloc, editat el 1965, significativament, per la Unió Excursionista de Catalunya). Però ben bé es pot dir que Moreu-Rey tocà totes les tecles de l’onomàstica, ja que al costat d’aqueixes dues peces bàsiques, una per a cada branca principal de la disciplina, ell també fou el responsable dels manuals de referència sobre unes branques certament menors, però indispensables per al conjunt, com les que tractà a Toponímia urbana i onomàstica vària, de 1974, i Renoms, motius, malnoms i noms de casa, de 1981; i encara abans havia publicat alguns dels primers inventaris integrals d’onomàstica a escala local (per exemple, La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, de 1962) i un petit però molt útil volum amb un assaig de bibliografia sobre toponímia catalana que ens posava al dia de tot el que hi havia hagut en aquest camp fins al 1974, any de la seva edició per part de la Universitat de Barcelona.

No era pas una data casual. Just l’any anterior, com he recordat abans, havia tingut lloc a la Sala de Comalats, minúscula població de l’antic terme de Passanant, una trobada d’estudiosos —amb Albert Manent, Ramon Amigó, Antoni Pladevall, Jordi Mir…— que ha esdevingut mítica, i en tot cas fundacional: d’una eina associativa centrada en l’onomàstica, on per fi s’aplegaven els erudits locals i els investigadors acadèmics, els hereus de l’excursionisme científic i els apassionats per la màgia dels noms. Car Moreu-Rey ho era tot, tot això, alhora. Dirigí amb rigor i esperit obert la Societat d’Onomàstica, com a secretari general, des del primer dia fins al darrer ben bé: car moria a Barcelona un vespre de febrer de 1992, als setanta-cinc anys, just la vigília que s’inaugurés per fi, a la seva ciutat, un dels col·loquis anuals de l’entitat, que per a aquella ocasió havia pres les dimensions —i el nom— de Congrés d’Onomàstica. És així que el seu llegat no sols florí l’endemà de la seva mort, sinó que perviu més de trenta anys després, amb una Societat d’Onomàstica que ja ha tingut cinc presidents i diversos secretaris generals, entre els quals tinc l’honor de comptar-me, i que ha esdevingut una entitat associada a l’IEC. No sé si li hauria plagut, això darrer, però estic cert que sí que l’hauria conhortat de veure assegurada la continuïtat d’aquell projecte que va començar essent intercomarcal —i gairebé generacional— i que ha acabat esdevenint, com ell somiava, nacional.

Els qui ens en sentim hereus, o deixebles, o totes dues coses, i els seus amics, fem bé de mantenir la seva memòria. Però gairebé ni caldria, perquè, fent-ne tothora d’aliment, és la seva obra —els llibres, els estudis, la Societat d’Onomàstica mateixa— allò que continua verament viu.

Albert Turull i Rubinat