En la quietud d’un migdia d’estiu és fàcil deixar-nos endur per somnis de capbussades en un mar en calma, de peus descalços sobre la sorra o de tonades de rem i de vela. No és fins al vespre, quan el sol ja ha deixat roents els camins i la marinada s’ha endut el repic de campanes cap al campanar veí, que obrirem finestres i finestrons. Però quan és el vespre?
Sovint costa delimitar les parts del dia, perquè varien segons l’estació de l’any, segons el parlar i, fins i tot, segons els hàbits de cadascú, que marquen les hores dels àpats o les hores del son. La claror també indica el pas d’una expressió a una altra. Així, a l’estiu solem considerar que a les set encara som a la tarda, mentre que a l’hivern, a la mateixa hora, ja parlem del vespre. I és que el vespre comença amb la posta de sol, quan es comença a fer fosc, però és difícil concretar quan s’acaba. Enmig de la tarda i la nit, cal intentar que el vespre no quedi eclipsat per l’una ni l’altra.
Segons el parlar, aquesta franja del dia rep diversos noms: vespre (o capvespre) en els parlars de Catalunya, també vespre en parlars baleàrics i a boqueta (de) nit o a poqueta nit en parlars valencians. No s’ha de confondre amb la franja que segueix el migdia, que s’anomena tarda en parlars de Catalunya, en valencià septentrional i en eivissenc, horabaixa o capvespre en parlars baleàrics i vesprada en parlars valencians.
Fins i tot, tenim la salutació bon vespre, que s’usava tradicionalment i que, de fet, es manté en parlars baleàrics i s’està recuperant a Catalunya. En general, però, les fórmules de salutació són bon dia i bona nit, per bé que actualment l’ús de bona tarda o bona vesprada s’ha generalitzat, al costat del tradicional bon dia, que també serveix per a la franja posterior al migdia.
Les denominacions de les parts del dia apareixen en molts refranys i expressions i posen en relació els moviments del sol amb costums o coneixements populars. Així que si, generalment, és cert que el garbí a les set (o a les nou) se’n va a dormir, encara ho és més que com més aviat serà vespre, més aviat serà festa. Sigui dia de festa o dia feiner, esperarem que aquests vespres ens portin l’encís que precedeix el somni d’una nit d’estiu.
La GIEC (figura 31.2) indica d’una manera aproximada l’extensió de les expressions més usuals referides a les parts del dia.
El DEIEC situa geogràficament algunes d’aquestes expressions (vesprada, boca, nit).
A l’Atles lingüístic del domini català hi ha un mapa sobre vespre.
[Data de publicació: 25/07/2024]