.png){kind=logo}
«Si vols farcir polp o calamar, pren lo polp e llava’l bé, e perbull-lo, e talla-li les cames…» El Llibre de Sent Soví és el receptari de cuina més antic que es conserva en llengua catalana. Publicat fa set-cents anys, no es va recuperar fins a mitjan segle XX i fou gràcies a la tasca de Lluís Faraudo, que va buidar una gran quantitat d’obres medievals de tota mena, com aquesta que avui encara és una font d’inspiració per a qui vulgui fer sopes, salses i rostits. En aquesta obra que va tenir una gran influència a tot Europa s’hi apleguen receptes de terra ferma i de mar endins, com la que ensenya a farcir pops.
La paraula pop prové del pŏlўpus llatí, mot que també ha donat el cultisme pòlip, que designa un altre invertebrat però de mida més petita i també s’usa com a terme mèdic. Així, del llatí pŏlўpus —que al seu torn, prové del grec polýpous, és a dir, ‘el de molts peus’— es va obtenir en català la forma polp, tal com ja es documenta en el segle XIV. Posteriorment aquest polp es va simplificar en pop per la pèrdua de la l en contacte amb la p, un fenomen que també trobem, per exemple, en la variant colp de cop. Avui, la forma polp es manté sobretot en valencià, tortosí, eivissenc i alguerès, mentre que s’usa pop en la resta del domini lingüístic. Es digui d’una manera o de l’altra, tots dos són mots normatius i designen el mateix cefalòpode de vuit cames, com deia el Llibre de Sent Soví.
Més enllà d’aquest receptari, també es pot documentar la forma polp en el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria, un diccionari català-llatí, de l’any 1696, considerat una obra cabdal de la lexicografia catalana. El cultisme gazofilaci té l’origen en el grec gazophylákion, un compost del persa gaza ‘tresor reial’ i phylássō ‘guardar’. En català gazofilaci s’aplica, en l’àmbit de la lingüística, a certs diccionaris llatins, perquè encara conserva el sentit de ‘lloc on es guarden els tresors’ i, a més, es fa servir com a sinònim de tresor. I és que aquests diccionaris es veien, certament, com un tresor de la llatinitat. De fet, tresor (del llatí thēsaurus) també és un nom que s’ha donat a alguns reculls lexicogràfics, però no estirem més el fil que arribarem a l’origen del món.
Qui també va ajudar a construir el tresor de la nostra llengua fou l’erudit mallorquí Marià Aguiló, que aplegà uns materials lexicogràfics de gran valor per a l’estudi de la llengua antiga, uns materials que van acabar publicant Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu sota el títol de Diccionari Aguiló. No és estrany, doncs, que en el Diccionari general de Fabra de 1932 s’hi trobin influències de l’Aguiló. Al capdavall, en aquest i en tots els àmbits, les fonts precedents són les que ajuden a bastir a poc a poc el present.
Voleu saber-ne més?
El Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain aplega els mots i les expressions que l’autor, un gran estudiós de la nostra filologia, va recollir en unes cèdules que, posteriorment, foren cedides a l’Institut d’Estudis Catalans. Avui aquests materials es poden consultar en aquesta base de dades digital, però una selecció d’aquest material també es troba en aquesta publicació de Germà Colón.
Per a poder editar textos medievals, Marià Aguiló havia de decidir com s’havien de transcriure les paraules que hi trobava. Amb aquest objectiu, va anar aplegant milers de mots amb definicions que, a llarg termini, haurien de ser entrades d’un diccionari català. Aquest Diccionari Aguiló, que finalment fou editat en vuit volums per Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, es pot trobar en el Portal de Publicacions de l’IEC. Per a més informació, podeu consultar l’advertiment del primer volum.
El Petit Atles Lingüístic del Domini Català té un mapa sobre pop o polp.
Data de publicació: 13/11/2025