Els coves, uns cistells grans, més fondos que amples però més amples de la boca que del fons, tenen diferents usos. Un cove de fruita, un cove de peix (si es deixa pescar), un cove per a la bugada o, fins i tot, un per a la lluna (si, en un moment d’inspiració, l’arribem a abastar). Si, tal com diuen, en temps de verema tots els cistells són bons i hi afegim que qui fa un cove fa un cistell, ara, que és època de collir raïm, ho aprofitarem per parlar de coves i d’un procés històric que ha afectat aquest mot i altres de tan usuals com home.
La paraula cove és un nom pla amb el radical acabat en n (prové del llatí cŏphĭnus). Però, on ha anat a parar aquesta consonant? A diferència dels mots aguts (camí, per exemple), que només mantenen la n del radical davant de marques flexives (camins, tot i que en una part del septentrional col·loquialment també s’arriba a elidir, camís) i en derivats (caminet), en principi en les paraules planes i esdrúixoles, com fenomen, examen o espècimen, ja veiem que sí que s’ha conservat aquesta n.
Això no obstant, hi ha un petit grup de mots plans amb el radical acabat en –en, com el nostre cove però també home, jove o orfe, en què l’evolució i el pes de la norma han fet que aquesta consonant, en general, només es mantingui en derivats, com covenet («un covenet de figues», escrivia Carner) o homenot («un homenot amb ulls d’infant», en record del poeta Josep M. Llompart, ara que se celebren cent anys del seu naixement). De fet, antigament les formes de plural conservaven la n, com en còvens i hòmens, però es van acabar creant, per analogia, unes formes de plural amb –s, que avui són les més generals: coves i homes. Malgrat tot, encara hi ha zones del domini lingüístic (a gran part del català occidental, en eivissenc, en el parlar del Camp de Tarragona i en alguerès), en què es conserven, amb més o menys vitalitat, les antigues formes de plural amb n, encara que fins i tot en aquests parlars les formes de plural només amb –s són les més habituals en els registres formals.
Podríem aprofitar els coves per comentar altres qüestions de fonètica, com les variants col·loquials còvec o còvet (amb una consonant final de reforç) o covo (amb una o en lloc de la e, tal com fan alguns parlars baleàrics), però val més que les deixem per a una altra ocasió, que de pronúncies, formes, grafies i variants en tenim per omplir més d’un cove peixater; i si hi afegim excepcions, preferències, curiositats i refranys, tot un any i mig sencer.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 4.3.3.2 per a la fonètica i § 7.3.1 per a la morfologia).
Pompeu Fabra va tractar aquesta qüestió en diversos articles recollits a les Converses filològiques. Es pot veure com l’explica, per exemple, en l’article 201 (del 4 d’octubre de 1920) i com la planteja deu anys més tard, en l’article 889 (del 26 de gener de 1930).
En el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana es pot observar l’evolució en l’ús de les dues formes de plural en textos escrits des del 1832.
Data de publicació: 04/09/2025