A cada poble i ciutat hi ha, com a mínim, un banc del si no fos: si no fos pel temps…., si no fos pels genolls…, si no fos per aquesta colla d’arreplegats… I molts altres «si no fos» que no arreglen el món, però que serveixen per a iniciar una conversa, amb la qual ens podem lamentar i, si ens ho permeten els companys de seient, pontificar sobre tot i tothom.

Aquestes oracions del banc de les lamentacions són condicionals irreals i remeten a situacions que el parlant presenta com a improbables o impossibles. En un context de present o futur, generalment es construeixen amb l’imperfet de subjuntiu en la part de l’oració que expressa la condició (introduïda generalment per la conjunció si) i amb el condicional en la part principal: Si tingués (o en parlars valencians, si tinguera) temps i diners, faria… [la continuació la deixem a gust del lector]. També és possible fer servir l’imperfet d’indicatiu en la part subordinada —tal com es feia habitualment en la llengua antiga—, com trobem de vegades en registres formals (Si s’assabentaven de la convocatòria…) i també en usos col·loquials amb un valor expressiu (Si me’l trobava ara pel mig del carrer…).

Quan aquestes oracions condicionals fan referència al passat, generalment es construeixen amb el plusquamperfet de subjuntiu en la part subordinada i el condicional perfet en la part principal: Si m’haguessin avisat (o m’hagueren avisat en parlars valencians), hauria vingut abans. Cal tenir en compte que aquest temps condicional, a més de la forma en ‑ria, també presenta la forma en ‑ra, una solució general en la llengua antiga que avui es manté sobretot en parlars valencians: Si m’hagueren avisat, haguera vingut abans. Tal com veiem, en aquesta construcció les dues parts de l’oració tenen formes verbals en ‑ra, tot i que una correspon al plusquamperfet de subjuntiu i l’altra al condicional perfet.

De fet, en els parlars que tenen les formes del plusquamperfet de subjuntiu en ‑s tampoc no és estranya una construcció com Si m’haguessin avisat, hagués vingut abans, però en aquest cas les dues formes iguals corresponen al mateix temps verbal. Per bé que aquesta construcció és possible, en els registres formals és preferible fer servir el temps condicional en la part principal de l’oració, que és l’opció tradicional en aquests parlars: Si m’haguessin avisat, hauria vingut abans.

Condicionals irreals, accions o situacions que podien haver ocorregut, però que finalment no ocorregueren. Si no fos… Si no fos que tenim aquest banc, aquest pedrís utilíssim per a esplaiar-nos, xerrar, criticar o, senzillament, mirar d’on bufa el vent, l’hauríem d’inventar. De fet, podria ser un bon lloc per a discutir si aquest «si no fos» no podria ser sinofós…

Voleu saber-ne més?

Podeu consultar a la GIEC els apartats que tracten sobre l’ús dels temps de subjuntiu, concretament el plusquamperfet (§ 24.5.5), i sobre les oracions condicionals irreals (§ 30.2.2.2 i § 30.2.2.3).

[Data de publicació: 14/11/2014]