De vegades pel març, l’aire es torna tebi, deia M. Àngels Anglada, i els arbres borronen. De fet, hi ha arbres fruiters que fa dies que han florit i ofereixen un paisatge esplendorós. Un d’aquests arbres és el presseguer, que, si tot va bé, ens obsequiarà amb una fruita de pell vellutada, de gust dolç i de nom amb aroma exòtica, el préssec. I diem exòtica perquè els antics romans es van pensar que era originari de Pèrsia i el van anomenar malum persĭcum, és a dir, ‘fruita de Pèrsia’. Aquest arbre i d’altres avui ens ajudaran a parlar de qüestions de gènere (gramatical, és clar).

Des del punt de vista gramatical, el gènere és una propietat que permet classificar els substantius en classes morfològiques. En català només hi ha dues classes de gènere, el masculí (com el núvol o el camp) i el femení (com la lluna o la casa), perquè no tenim, a diferència d’altres llengües com l’alemany o el rus, el gènere neutre. Que un substantiu tingui un gènere gramatical o un altre no té cap implicació en el significat, si deixem de banda, és clar, els noms que designen persones i altres éssers animats. Així, doncs, en els substantius que designen vegetals i entitats inanimades, la semàntica no té incidència en el fet de si un mot és masculí o femení, sinó que sol ser l’etimologia el que en determina el gènere. Ara bé, ja sabem que l’evolució dels mots pot transcórrer per camins sinuosos i els noms dels arbres en són una bona mostra, perquè, malgrat que en llatí eren de gènere femení, en el pas a les llengües romàniques molts d’aquests noms van adoptar el gènere masculí, com avet, alzina, faig o pi (en llatí, abies, īlex, fagus i pinus, respectivament, tots femenins).

Ara, fixem-nos concretament en el grup dels arbres fruiters i veurem que en molts casos hi ha una parella de formes per a fer referència al mateix arbre, una de gènere masculí i una de gènere femení: pomer i pomera, figuer i figuera, nesprer i nesprera, perer i perera o l’arbre amb el qual hem començat l’apunt: presseguer i presseguera, o bresquiller i bresquillera. Sembla que, inicialment, en català, s’usava un mateix nom, sense diferenciació de gènere, per a designar tant l’arbre com el seu fruit —sistema que encara és present en topònims com l’Ametlla o la Maçana—, però posteriorment es va generalitzar el fet de denominar l’arbre adjuntant el sufix ‑er/‑era (derivat del llatí ‑arius/‑aria) al nom del fruit. I així arribem a les parelles formades per un nom de gènere femení i un altre de gènere masculí que, de fet, tenen el mateix referent. Això sí, en alguns casos, la tria entre una forma i l’altra pot estar relacionada amb els parlars, com en la parella olivera i oliver, en la qual la forma masculina s’usa sobretot en català nord-occidental.

De la mateixa manera, trobaríem parelles en algun fruit d’aquests arbres, com la llimona i el llimó (aquesta última denominació és usada sobretot en català occidental, en alguerès i a Eivissa), tot i que en aquest cas, més que una parella potser hi hauria un trio, perquè en valencià i en tortosí també rep el nom de llima (que no s’ha de confondre amb el fruit verdós més àcid usat sobretot com a aromatitzant). Diversos noms per a un sol fruit. I és que la nostra és també la terra on floreixen els llimoners, però, a més, les pruneres, els cirerers, les pereres… I que així sigui per molts anys.

Podeu consultar la GIEC (§ 7.2.1.6 i § 7.2.1.7), la GEIEC (§ 4.2.2) i la GBU (§ 5.2).

El Petit Atles Lingüístic del Domini Català conté informació sobre el gènere dels noms d’alguns arbres fruiters (olivera, perera, pomera) i sobre els geosinònims per a designar alguns fruits (llimona).