A primera hora del matí, olor de l’aire fresc que anticipa l’hivern. Olor de terra humida. Olor de tardor. Cada lloc i cada moment tenen una olor determinada i n’hi ha prou amb la insinuació d’una aroma per fer despertar la memòria dels records. De fet, fins i tot hi ha qui diu que l’olfacte és el sentit més intens a l’hora d’evocar aquests records.
Del verb olorar se’n poden dir moltes coses. Començarem per indicar que és transitiu i que significa ‘aspirar aire pel nas per sentir l’olor que es desprèn d’alguna cosa o d’algú’. Per això podem olorar els fruits de la tardor o el cafè acabat de fer. En canvi, en català aquest verb no és intransitiu i, per tant, no és adequat dir que una cosa olora bé o malament. En aquest cas, generalment es fa servir una locució verbal amb el verb fer i diem que una cosa fa bona olor o mala olor, segons convingui (i segons els gustos de cadascú).
I parlant de mala olor…, recordem també el mot pudor, que sovint queda arraconat, sigui pel motiu que sigui, per mala olor, quan de fet és més precís. També tenim el verb pudir, que sí que és intransitiu i, per això, podem dir que a una persona li put l’alè o que l’abric put a fregit. Com veiem, el verb pudir regeix la preposició a, mentre que els noms olor i pudor —i la resta de substantius que tenen relació amb les percepcions i sensacions, com ara gust o so— s’enllacen amb els seus complements per mitjà de la preposició de. És per això que sentim olor de roses o pudor de cremat, i no pas olor a roses o pudor a cremat.
D’altra banda, de vegades els mots olor i olorar i altres que s’escriuen amb o– àtona inicial, com ara oliva, orella o oreneta, col·loquialment es pronuncien com si comencessin amb el diftong au —[əw] en alguns punts del català oriental i [aw] en una àrea important del català sobretot nord-occidental—, per bé que aquesta pronúncia diftongada s’evita en els registres formals. Tot indica que, a partir de contextos en què davant del mot amb o– inicial hi havia un element acabat en –a (com ara l’article femení la), s’hauria interpretat que aquesta vocal forma part del mot següent (l’aulor).
No és pas l’únic cas en què es produeixen fenòmens fonètics semblants, però ja en parlarem en altres apunts. Avui ens quedem amb les olors i amb els records que desperten aquestes olors, que configuren un paisatge aromàtic personal i intransferible.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 3.3.4.2e i 14.6.2).
També podeu consultar en el DEIEC els articles olor, olorar, pudor i pudir.
El Petit atles lingüístic del domini català explica la pronúncia diftongada del mot oliva.
[Data de publicació: 17/10/2024]