.png){kind=logo}
Les paraules ens serveixen per a expressar el pensament mitjançant un llenguatge articulat. Són les que, al capdavall, transmeten el significat de les coses, juntament amb altres elements, com el to i els gestos que fem servir. El lèxic, el conjunt de mots d’una llengua, no és, però, un inventari tancat, sinó que s’actualitza constantment per donar resposta a noves necessitats expressives. Precisament, hi ha àmbits com la traducció literària en què per poder transmetre el significat i la intenció del text original no n’hi ha prou de conèixer la riquesa lèxica de la llengua cap a la qual es tradueix (una qüestió, d’altra banda, indispensable), sinó que sovint també cal anar una mica més enllà i atorgar nous sentits a mots coneguts o, fins i tot, crear paraules noves per obtenir l’efecte semàntic i pragmàtic del text original. Vegem-ho en la traducció de còmics.
A l’hora de traslladar al català el món d’un petits éssers blaus de nom inventat, les Schtroumpfs, Albert Jané va optar per anomenar-los amb una forma existent en català, barrufet, nom popular del dimoni o esperit del mal, usat sobretot a Mallorca. Potser aquest esperit entremaliat és el causant del remolí (terbolí o revolví) de vent fort i sobtat, que aixeca molta pols i que en català central, localment, també s’anomena barrufet o bufarut i en nord-occidental i septentrional, follet. Del nom barrufet —que prové de barruf, d’origen incert, que designa una cosa imaginària que es pren com a real i, per això, un barrufell és un visionari)—, n’ha sorgit el verb barrufar, de significat amplíssim, perquè, fet i fet, gairebé pot barrufar qualsevol altre verb.
Canviem ara de protagonistes, perquè, a les aventures de Tintín, Joaquim Ventalló, traductor del còmic original d’Hergé, va haver de fer mans i mànigues per trobar equivalents per als insults i renecs del capità Haddock, un mariner amb tendència a enrabiar-se. Però se’n va sortir, i de quina manera! De vegades, va optar per fer servir renecs que ja existien en català (sovint recuperant-los de l’oblit) i, en altres ocasions, en va crear de nous. En va aplegar tants que alguns, fins i tot, van quedar guardats i no van aparèixer mai.
Vegeu, per exemple, el clàssic tros de quòniam —el mot llatí quoniam ‘perquè’ sembla que s’aplicava, en algunes discussions escolàstiques, a qui començava a argumentar amb quoniam però després no sabia què més dir—, el més transparent escurçatites o, per als dies de mudar, filibuster de festa major. Ventalló també va convertir en insults mots que altrament tenien un significat més prosaic, com crustaci, dromedari o fullaraca. I és que ja se sap que el to i el context ho poden canviar tot. El magnífic art dels renecs, els insults i les malediccions, amb tradició o de nova creació, però, llamp de llamp de rellamp…, en català, si us plau.
Voleu saber-ne més?
Per aprofundir en els processos de derivació i composició, podeu consultar la GIEC (§ 11 i 12), la GEIEC (§ 6 i 7) i la GBU (§ 8 i 9).
Si cerqueu el mot barrufet en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, en trobareu ocurrències des del 1906. Entre altres, tant Josep Pla en el seu primer llibre, Coses vistes, com Josep M. de Segarra, a les seves memòries, expliquen que un poeta i polític de Palma rebia aquest sobrenom.
La plataforma IEC Obert pretén posar a l’abast del públic el coneixement que aquesta institució ha elaborat des de la seva creació i tot el que va generant dia a dia. Entre altres informacions, hi trobareu fons personals de personalitats destacades de la cultura catalana, com el fons d’Albert Jané. També podeu consultar els seus articles.
Data de publicació: 18/09/2025