Abans de la codificació lingüística de Pompeu Fabra, havia proliferat l’ús de les hacs en contextos ben diversos. S’usava per assenyalar que fonèticament hi havia un hiat, com a trahidor (actualment traïdor) o vehí (veí); per recordar una consonant que s’escrivia en època medieval, com a rahó (antigament razó); per representar el so [k] a final de mot, com a bosch o Vich, o per indicar que en llatí certs mots s’escrivien amb hac, com a home (de hŏmo) o prohibir (de prohibĕre).

Malgrat que Fabra era partidari de suprimir totes les hacs, finalment es va acordar mantenir la hac etimològica. Així, en català generalment aquesta lletra no representa cap so, sinó que tan sols recorda l’herència del llatí, com veiem a hort (de hŏrtus) o història (de histŏria). Ara bé, en alguns casos la hac sí que reflecteix un so, el so aspirat que fonèticament es representa amb el símbol [h], i que trobem sobretot en mots manllevats de llengües com l’anglès, l’alemany o l’àrab, com hippy, hàmster o haima.

Les llengües evolucionen contínuament per adaptar-se a les necessitats dels parlants i han d’incorporar mots nous al seu cabal lèxic. Un recurs habitual són els manlleus, mots d’altres llengües que incorporem a la nostra, bé adoptant-los directament i mantenint la forma gràfica de la llengua d’origen, com au-pair o edelweiss, o bé adaptant-los a les nostres normes fonètiques i ortogràfiques, tot i que el grau d’adaptació, especialment fonètic, sovint varia segons la consolidació del manlleu.

Precisament, el grau d’adaptació fonètica dels manlleus es fa evident en mots adaptats que contenen aquest so aspirat i que es representen amb la lletra h, com hàndicap, hòlding o dírham. Tots aquests mots s’han adaptat ortogràficament al català, però no s’han aclimatat del tot al nostre sistema fonètic i, generalment, es pronuncien amb hac aspirada. Quan aquest so aspirat apareix en posició inicial de mot, no hi ha apostrofació, com en El hàmster de la haima i El hòlding ple de hàndicaps. En canvi, hi ha manlleus en què la lletra h no es pronuncia i només indica que en la llengua d’origen hi havia el so aspirat. Si aquesta hac muda és a l’inici de mot, s’apostrofa o no d’acord amb les regles ortogràfiques generals, com en L’hoquei femení o La ciutat d’Hiroshima.

Mantenim, així, el valor etimològic de la lletra h també en manlleus més recents presos d’altres llengües.

Voleu saber-ne més?

Podeu consultar l’OIEC (§ 2.10.1 i § 2.10.2).

El DEIEC indica si la pronúncia d’una hac és aspirada, com en les entrades hòlding, hàmster i hàndicap.