En l’últim apunt vèiem alguns exemples de noms propis que s’han convertit en noms comuns, noms de lloc que s’han popularitzat i ara designen objectes quotidians d’àmbits ben diversos, com el menjar (hamburguesa, parmesà, macedònia), la beguda (xampany, bourbon, xerès), l’esport (marató, derbi, rugbi), les peces de roba (biquini, bermudes, càrdigan), el teixit (angora, xeviot, caixmir), entre altres. Avui, en canvi, volem parlar de noms comuns que han esdevingut noms propis.
Fixem-nos, per exemple, en els noms propis de persona. A l’edat mitjana, amb el creixement demogràfic i dels nuclis urbans, es va fer evident la necessitat de distingir les persones que tenien un mateix nom i una solució fou afegir-hi un altre element: el cognom o llinatge. Alguns d’aquests cognoms, que es van convertir en l’element distintiu, provenen d’un nom comú que correspon a un accident geogràfic, com ara Puig, Riera o Torrent, o d’arbres i plantes, com Castanyer, Roure o Vinyes. Altres tenen l’origen en un nom d’ofici, com ara Ferrer, Sabater o Teixidor, tot i que hi ha alguns d’aquests cognoms que avui costen d’associar a l’ofici, perquè s’estan perdent, com ara Baster, que fa referència a la persona que té per ofici fer o reparar bastos i tots altres arreus per a les bèsties de càrrega, o Calderer, que es refereix a la persona que fa, adoba o ven calderes i perols.
En el cas dels noms propis de lloc també en trobem molts que s’han format a partir de noms comuns, com ara Aiguafreda, Collsacabra o Vilaplana. D’aquests topònims també n’hi ha un bon grapat que incorporen referències cromàtiques, que sovint reflecteixen una característica molt evident del lloc. Així, per exemple, trobem el color vermell (o roig) a Riba-roja, el blanc a Montblanc, el verd a Vilaverd, etc. Malgrat que molts d’aquests topònims són transparents, és a dir, tenen un sentit clar i evident, no ens hem de deixar enganyar per alguns que només ho semblen, de transparents: a Altafulla no hi ha cap fulla, ni alta ni baixa, sinó que el nom prové de l’àrab al-tahuila (‘tros de terra’), i a Ullastret no hi ha cap ull estret, sinó un bosc d’ullastres, és a dir, d’oliveres silvestres. Tampoc no hi ha peres a tots els indrets que en el nom hi tenen pera, que, de fet, prové del llatí petra, com ara Peralada, Peramola o Peratallada.
Per fer-ho rodó, podríem tancar el cercle parlant de topònims que han passat a ser nom de persona. En català és un fet habitual trobar noms i cognoms que tenen l’origen en topònims. Així, en el cas dels noms, n’hi ha que deriven d’un topònim relacionat amb marededéus i santuaris com Ares, Farners o Queralt. Pel que fa als cognoms, quantes persones no coneixem que tenen cognoms amb aires de topònim, com ara Cardona, Segarra o Vallès.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar l’Onomasticon cataloniae, de Joan Coromines.
També podeu trobar alguns noms propis al Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll.
Data de publicació: 20/02/2025