.png){kind=logo}
L’any 1953 J. V. Foix va enviar a amics i coneguts una felicitació de Nadal que començava amb aquell conegut vers que diu: «Ho sap tothom i és profecia…». En aquest poema hi apareixen molts noms propis de lloc, que, a banda d’indicar una estricta localització, hi aporten bellesa, paisatge, i, fins i tot, un tresor amagat. Si agafem un mapa de l’Empordà, veurem que els noms dels pobles de la sisena estrofa oculten el dibuix d’una creu perfecta: de nord a sud, Colera amb Palau-saverdera i, d’est a oest, la Selva de Mar amb Pau i, en el punt on s’encreuen les dues línies, la Vall de Santa Creu. Un pessebre empordanès a recer de Sant Pere de Rodes.
Si en aquest poema Foix jugava a amagar tresors amb topònims, en altres ocasions són els mots mateixos que conformen els topònims els que juguen a amagar-se. I és que amb el pas del temps una forma lingüística que dona nom a un lloc es pot tornar tan opaca —especialment si prové d’una llengua anterior— que s’hi acaba afegint un equivalent exacte o molt aproximat. Així s’expliquen topònims (o, si ho volem dir amb més precisió, tautotopònims, del grec tauto– ‘el mateix’) com la vall d’Aran, en què Aran, d’origen basc, ja volia dir ‘vall’ o bé el salt de Sallent, en què sallent ja és un salt d’aigua. O fins i tot el riu Fluvià, tot i que, de fet, aquí la repetició és causada per una confusió: el nom d’aquest riu originàriament partia de l’antropònim llatí Clodianus (com el Gaià de Gaius o la Valira de Valeria), però posteriorment es va modificar per influència de fluvium ‘riu’. Així, d’una mala interpretació del nom originari, hem acabat tenint una repetició encoberta.
Els topònims, més enllà del seu sentit essencialment referencial, poden tenir o suggerir valors diversos, tant lingüístics com extralingüístics. I és que sovint el simple fet d’anomenar un lloc aconsegueix evocar no tan sols el punt concret que designa el topònim, sinó també altres dimensions, històriques, culturals o vivencials, que hi estan vinculades. No és estrany, doncs, que en el Canigó hi pugui ressonar Verdaguer o que en carrers de València s’hi amagui la poesia d’Estellés. Certament, aquests sentits van més enllà del valor lingüístic; s’endinsen en altres terrenys, més personals, però també ajuden a construir referents de tota la comunitat.
Sovint, doncs, la utilització d’un topònim en la creació literària no es deu a l’atzar de la inspiració, sinó a un ús conscient determinat. En el poema de Foix, per no anar gaire lluny, a banda d’una cartografia de l’Empordà, també hi trobem indrets de la resta del domini lingüístic. Alacant, Banyuls, les Illes, l’Urgell…. La cartografia d’un paisatge compartit per la mateixa llengua. O, com deia Marià Villangómez, d’un paisatge esdevingut paraules.
Voleu saber-ne més?
L’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, és una obra etimològica de gran valor, publicada entre el 1989 i el 1997, que explica l’origen dels noms de lloc i de persona de tots els territoris de parla catalana. Des del 2021 es pot consultar en línia, gràcies a un projecte desenvolupat per l’IEC, juntament amb la Fundació Pere Coromines.
Per a conèixer la denominació normativa dels noms de lloc de tot el domini lingüístic, entre altres informacions, es poden consultar els nomenclàtors oficials de toponímia, com ara el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, el Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord o el Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears.
Data de publicació: 11/12/2025