Hi vaig anar, diu Kavafis, traduït al català, en un poema. Som-hi, doncs. Ja ha arribat el dia de parlar de pronoms febles (i que consti que s’anomenen febles, perquè són àtons i no disposen d’accent propi, però no ens deixem enganyar, que no són pas de cotó fluix). Avui ens centrarem en el pronom adverbial hi i analitzarem una de les principals funcions que desenvolupa: representar un element que ha aparegut prèviament en l’oració o en el discurs. Vegem-ho amb els complements de lloc.
Hi ha verbs, com anar, que requereixen obligatòriament un complement de lloc (‘anar a on’) i, per tant, si no es diu explícitament aquest lloc, es representa per mitjà d’un pronom, que, segons la forma verbal, es pot situar al davant del verb, Hi vaig anar, o al darrere, Vaig anar-hi. Tot i que és cert que en alguns parlars aquest pronom ha perdut vitalitat en la llengua espontània, el necessitem per a marcar aquest locatiu absent. Ara bé, tampoc no en fem un gra massa, perquè de vegades col·loquialment s’arriba a sentir duplicat, amb un pronom al davant i un altre al darrere (Hi vaig anar-hi).
Has d’arribar-hi, és el teu destí, diu un altre vers de Kavafis. Vegem l’ús del pronom hi ara amb el verb arribar. Amb el sentit d’arribar a un indret, aquest verb demana un complement de lloc, que en aquest vers és una illa mítica i anhelada, però com que aquesta referència no apareix a l’oració es representa amb el pronom hi. Això no obstant, cal tenir en compte que de vegades el complement de lloc fa referència a l’espai on es troba almenys un dels participants de la conversa i que, en aquests casos, no es necessita el pronom. Per això, diem Arribaran a quarts de quinze (‘aquí’), però Hi arribaran a quarts de quinze (‘a un lloc diferent d’aquell en què es troba alguna persona de les que parlen’).
A la taverna del mar hi seu un vell… I és que no tots els complements de lloc són elements seleccionats pel verb. Hi ha verbs, com ara seure, que poden portar un complement no obligatori que expressa informació sobre el lloc on es duu a terme l’acció (‘on s’està assegut’). Malgrat que no és un element regit pel verb, si es mou a un dels extrems de l’oració (ja sigui a l’esquerra o a la dreta), generalment es marca aquest desplaçament amb un pronom de represa. Així, per exemple, el pronom hi de l’oració A la taverna del mar hi seu un vell indica que a la taverna s’ha dislocat a l’esquerra i no ocupa la posició habitual, que seria darrere del verb. Per cert, no confonguem aquestes dislocacions amb les focalitzacions, perquè les focalitzacions, amb les quals es vol destacar un element que aporta informació nova, no es marquen amb cap pronom. Així, doncs, A la taverna del mar hi seurem (però no hi dormirem), mentre que A la taverna del mar, seurem (i no a la platja).
Tot esperant —no pas els bàrbars, que se suposa que no acaben d’arribar mai— l’oportunitat d’explicar més meravelles del pronom hi (sabeu que pot modificar l’estructura d’un verb, com a No hi veu bé, en què el pronom ha intransitivitzat un verb que, en principi, és transitiu, o bé com a On hi diu blanc hi ha de dir negre, en què el pronom ha impersonalitzat el verb dir?), ho deixem aquí. Però… hi tornarem.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 18.6.4.2), la GEIEC (§ 13.8.3) i la GBU (§ 17.5).
Data de publicació: 22/05/2025