Com cada any, passat festes, arriba la setmana dels barbuts, anomenada així per les barbes llargues i espesses amb què han estat representats tradicionalment els sants que se celebren a mitjan gener. Només cal fixar-se en sant Pau ermità o sant Antoni abat… Sovint els dies d’abans o després —això sí, si són presidits per sants barbuts— també s’incorporen a aquest període que la saviesa popular assenyala com el més fred de l’any. Precisament, avui el mot fred ens servirà per parlar de la manera com es pronuncia la e tònica en els diferents parlars. Però abans recordem quins són els sistemes del vocalisme tònic en català.
La major part del català té un sistema de set vocals tòniques: [a], com a sac; [e] (e tancada), com a cent; [ɛ] (e oberta), com a mel; [i], com a fil; [o] (o tancada), com a fosc; [ɔ] (o oberta) com a coll, i, finalment, [u], com a ruc. Ara bé, hi ha parlars que tenen altres repertoris, que s’expliquen per diferents canvis històrics. Comencem pel més reduït: el del català septentrional (o rossellonès), en què hi ha només cinc vocals tòniques, perquè no es fa la distinció entre les dues o (la o tancada es va tancar fins a pronunciar-se [u] i la o oberta va passar a ser una o intermèdia) ni les dues e (que van confluir en una e intermèdia). D’altra banda, gran part del gironí i també alguna localitat de la Franja presenten un sistema amb sis vocals tòniques, que només es diferencia del sistema més general pel fet que hi ha tan sols una o, que és intermèdia.
I a l’altre extrem hi trobem el sistema amb més vocals, vuit vocals tòniques, propi de la major part dels parlars baleàrics, en què es conserva la vocal neutra en posició tònica. I per què diem «conserva»? Ens hem de remuntar al llatí clàssic, en què hi havia vocals llargues, com la e del mot llatí catēna (‘cadena’), i vocals breus, com la e del llatí tĕrra (‘terra’). En llatí vulgar, però, les vocals ja no es distingien per la llargada sinó per l’obertura. Així va ser com la e breu va passar a ser una e oberta i la e llarga, una e tancada. També es va assimilar a una e tancada la i breu. I va ser precisament la manera com va evolucionar aquesta e tancada del llatí tardà l’origen de les pronúncies que trobem avui en els diferents parlars: mentre que es va mantenir tancada en els dialectes occidentals, en el català oriental en la major part de contextos es va convertir en neutra cap al segle XI, tot i que, posteriorment, es va transformar en e oberta en català central i en una part del baleàric. Per aquest motiu, un mot com cadena es pronuncia amb neutra tònica en gran part del baleàric, amb e oberta en central i amb e tancada en els parlars occidentals i en alguerès, tal com passa també amb fred.
Fred, fred, fred… Acabem, doncs, on hem començat i donem la benvinguda als sants barbuts, que porten la fred de l’hivern (sí, la variació del mot fred no s’acaba en l’obertura de la e: usat en femení, la fred, ens porta aires septentrionals). Quan el dia creix, la fred neix. Així, doncs, no tindrem més remei que fer-hi bona cara i elogiar la frescor que envigoreix el cos i l’esperit.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 1.6 i § 3.2.1), la GEIEC (§ 1.2.1) i la GBU (§ 1.2).
També podeu consultar l’OIEC (§ 2.2.1a).
La GEIEC conté fitxers de so que il·lustren les diferents pronúncies de la e dels mots abella, cabell, cadena, cera, fred, merèixer, ple, què i sec en baleàric, en central i en valencià.
[Data de publicació: 09/01/2025]