Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants, o això diuen… No sempre és així, però és cert que tard o d’hora haurem de recuperar guants, bufandes i gorros que teníem ben desats. I ara que contraposem els gorros als vanos, aquests dos mots són exemples de paraules que formen part del corpus normatiu català i que acaben amb –o àtona. De fet, hi ha altres paraules, d’orígens ben diversos, que tenen aquesta terminació, com ara suro, ganxo, nyanyo, cuiro, quisso… També tenim llobarro, que s’ha format afegint a llop el sufix –arro (en alguns parlars llop encara s’usa per a anomenar aquest peix) o lavabo, una forma presa del verb llatí lavare (‘rentar’). I fins i tot marro, que pot fer referència al residu del cafè, a un joc de cartes o bé al rerefons d’un assumpte o a algun embolic, com quan diem aquí hi ha marro.
En general, però, en català els noms masculins no tenen cap marca flexiva explícita (mas, peu), tot i que n’hi ha alguns que presenten la vocal de suport ‑e (arbre, ogre), la marca ‑a (mapa, pirata), o altres marques més minoritàries, com ara ‑o. D’aquests noms que tenen o final, n’hi ha un bon nombre, com ferro, en què es necessitava la vocal de suport per a evitar la pèrdua de sons. Ara bé, inicialment la vocal era e, tal com trobem en les variants antigues d’aquests noms (com ferre, que en ribagorçà es conserva sota la forma ferri), però, posteriorment, en els mots masculins la e de suport va passar a ser una o (ferro), a diferència dels mots femenins, com torre, que van mantenir la e.
Un mot amb la terminació –o que fa ben poc que s’ha incorporat al corpus normatiu és gorro. Tant el masculí gorro com el femení gorra s’usen per a fer referència a una peça de vestir que cobreix el cap, però cada un té característiques diferents: avui gorra se sol aplicar a una peça de roba que té visera, mentre que gorro es fa servir per a designar una peça que protegeix del fred i de la pluja, i que no té visera ni ales —unes ales que sí que té el barret, però ja sabem que, en temps de fred, més val una gorra que un barret.
Però tornant a la gorra, aquest mot també ha originat la locució de gorra, que s’usa per a indicar que algú fa una activitat aprofitant-se que paga algú altre. Sembla que prové de l’època en què els criats duien gorra i els senyors barret: quan anaven a un hostal a menjar, l’hostaler comptava quants barrets i quantes gorres hi havia, i el menjar de tots els que anaven «de gorra» era pagat pels senyors.
Sigui com sigui, de locucions, frases fetes i refranys no tan sols n’hi ha amb gorres i barrets: trobem calces, camises, capes, abrics, esclops o espardenyes en moltes altres expressions. Ara, però, si volem creure la dita que ens recomana que novembre enllà, agafa la manta i no la deixis anar, val més que comencem a obrir l’armari…
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 7.2.1e).
En el DIEC hi trobareu els mots que formen part del corpus normatiu, com ara marro (1 i 2), vano i gorro.
El Petit atles lingüístic del domini català analitza els mots llobarro i gorra i els situa sobre el mapa.
[Data de publicació: 31/10/2024]