Hi ha pel·lícules que queden lligades a una ciutat, com La dolce vita, de Federico Fellini, que ens transporta a la Roma en blanc i negre de mitjan segle passat. A banda de convertir la Via Veneto o la Fontana di Trevi en indrets emblemàtics de la història cinematogràfica, aquesta pel·lícula també ens ha deixat el nom d’un personatge, un fotògraf de cognom Paparazzo que es dedicava a empaitar gent famosa, al costat d’un jove periodista interpretat per Marcello Mastroiani. Aquest Paparazzo ha acabat donant nom a una professió que no sembla, però, que endolceixi gaire la vida de determinades persones.
Precisament, el corpus normatiu del català acaba d’incorporar el substantiu paparazzi. És, com hem vist, un nom manllevat de l’italià, però, mentre que en aquesta llengua paparazzo és singular i paparazzi plural, en català s’ha consolidat paparazzi per al singular i a partir d’aquesta forma s’ha creat un plural regular amb la marca –s: paparazzis, com succeeix també amb espagueti (en plural, espaguetis), pres de l’italià spaghetti, que és el plural de spaghetto (diminutiu de spago, que significa ‘cordill’).
A banda de qüestions morfològiques, en el procés d’adaptació dels manlleus hi intervenen factors molt diversos, que també afecten la fonètica i l’ortografia. Així, mentre que en català, paparazzi manté la grafia zz de la forma italiana i la pronúncia s’aproxima a la de l’italià, un mot com raclet, que també s’acaba d’incorporar en el cabal normatiu, s’ha adaptat a l’ortografia catalana. Aquest manlleu, a part de donar nom a un tipus de formatge originari del cantó suís de Valais (formatge de raclet), també s’aplica al plat que es prepara amb aquest formatge i, a més, a l’aparell que serveix per a preparar-lo. En aquest cas, s’ha fet l’adaptació fonètica del terme original, popularitzat amb la denominació francesa raclette, tal com també veiem en altres mots francesos com baguet (de baguette) o casset (de cassette).
Però més enllà dels manlleus, hi ha moltes altres maneres d’alimentar el cabal de mots que conformen la llengua. De fet, el lèxic s’actualitza constantment gràcies a processos molt diversos. Un d’aquests processos consisteix a assignar nous significats a formes existents sense variar-ne l’estructura ni les propietats gramaticals bàsiques, com en el cas del nom cervell, que, a partir del significat anatòmic de l’òrgan, també ha acabat designant la persona que dirigeix les idees principals d’una activitat o d’una organització, o l’adjectiu remot, que, a banda de designar una cosa llunyana, també s’aplica a un fet imprecís o superficial. Així mateix, es poden crear nous mots per mitjà de mecanismes morfològics, com ara la derivació, que consisteix a afegir prefixos o sufixos a altres mots, o bé la composició, en què s’uneixen dos mots per formar-ne un de sol. Alguns exemples de mots obtinguts per derivació o per composició són preestrena, aerolínia, alcaldable, fotoperiodisme, autocaravana, fidelitzar i infusionar.
La llengua, doncs, és una creació social que es va bastint amb nous usos que responen a les necessitats comunicatives dels parlants i aquests nous usos, amb els quals enriquim la llengua, tenen procedències molt diverses. N’hi ha que, fins i tot, estan embolcallats de l’atmosfera de la grande bellezza.
Voleu saber-ne més?
Periòdicament s’incorporen mots nous en el DIEC. Podeu consultar les actualitzacions del diccionari normatiu aquí. A més, també es poden consultar les novetats en els articles concrets en què hi ha hagut un canvi (per exemple, clicant la icona actualitzacions a l’article cervell).
Per aprofundir en els processos de derivació i composició, podeu consultar la GIEC (§ 11 i 12), la GEIEC (§ 6 i 7) i la GBU (§ 8 i 9).
[Data de publicació: 28/11/2024]