«El camí de l’establia no el sabríem oblidar. Atzavares el voregen i espurneig de gallerans…» La mainada cantusseja el vers de Nadal, mentre va fent un corriol de serradures enmig de la molsa i el suro. Ara és el torn del paper de plata, la neu de farina i una branca de galzeran, que, malgrat aquelles fulles tan punxegudes, té unes boletes vermelles encisadores. Com cada any, tot va ocupant el seu lloc en el pessebre.
Pessebre és un mot pres del castellà pesebre (del llatí praesēpe ‘establia’ ‘menjadora’), però no a tot el domini lingüístic s’usa aquest nom: al País Valencià, les Balears i les Terres de l’Ebre també es fa servir betlem. En un cas, doncs, fem referència a l’establia i, en l’altre, a la localitat de Palestina en la qual va néixer Jesús, però, tant si fem servir un mot com l’altre, tots dos tenen tradició i prestigi en els parlars on s’usen i formen part del corpus normatiu català.
La llengua normativa pren com a base el català estàndard, és a dir, la varietat comuna de la llengua, la que fa possible la comunicació entre tots els parlars i, alhora, els cohesiona. De fet, podríem comparar l’estàndard amb una xarxa, una xarxa àmplia i flexible, que recull els elements que s’han consolidat i que tenen prestigi social en el seu parlar alhora que deixa passar els altres. En el camp del lèxic, per exemple, l’estàndard selecciona les formes més generals, més sistemàtiques, però també —i val la pena remarcar-ho— les que gaudeixen de consideració social en el seu àmbit d’origen, encara que no sigui gaire extens. Trobaríem molts exemples, a banda de betlem i pessebre, de mots que formen part del corpus normatiu i que reflecteixen la riquesa de la variació territorial de la nostra llengua: galleda, poal i ferrada o també corder, xai, xot i be, i encara papallona, palometa, pitavola, voliaina...
La variació dialectal enriqueix el conjunt de la llengua amb recursos lèxics que provenen de diverses àrees i que estan a disposició de tota la comunitat lingüística. A més, a banda de les variants purament formals, que provenen d’un mateix ètim (com ara tomaca, tomata, tomàtec, tomàquet, tomàtiga…), aquesta variació en alguns casos també ha aportat una especialització semàntica o estilística, com veiem, per exemple, en els usos de mescla i barreja o de rompre i trencar.
Recordem que tan cert és que cal disposar d’una varietat estàndard, que dona resposta a les necessitats comunicatives generals de tota una comunitat lingüística, la representa i la cohesiona, com és clar que cal preservar la variació, que enriqueix el conjunt de la llengua. Per fer-ho breu, l’estàndard forma part del repertori de cadascú i de cada lloc com un recurs disponible i imprescindible per a les comunicacions més generals o especialitzades, però no és necessari ni convenient que ocupi el lloc de les altres varietats en tots els contextos d’ús.
Acabem tornant al pessebre o betlem amb el qual hem començat, perquè, un cop situades totes les figures (i amagat el caganer), ara ja us podem donar la benvinguda. Passeu, passeu, que hi ha lloc per a tothom.
Voleu saber-ne més?
El DEIEC inclou informacions d’ús relatives a la morfologia, la sintaxi i també la variació dialectal i funcional. Vegeu, per exemple, la distribució geogràfica de mots com pessebre i betlem.
En relació amb la llengua normativa, la llengua estàndard i la variació podeu consultar els documents de la Secció Filològica de l’IEC que duen per títol Sobre la variació i la prescripció en les orientacions normatives de la Secció Filològica i Criteris generals sobre la llengua normativa i la llengua estàndard.
[Data de publicació: 12/12/2024]