Ja sabem que l’ortografia estableix com s’escriuen els mots d’una llengua, tot i que, ben mirat, com que els mots estan formats per sons, també podríem dir que el que fa l’ortografia és establir com es representen gràficament els sons d’una llengua. En català s’ha procurat que l’ortografia tingui la màxima correspondència amb la pronúncia dels diversos parlars. Com s’han combinat aquests factors, quan, a més, n’hi ha d’altres, com l’etimologia i la tradició escrita, que també s’han tingut en compte, ho explicarem prenent com a exemple les grafies b i v i els sons que representen.
Comencem fent història. Antigament, el so oclusiu [b] i el so fricatiu [v] es diferenciaven en tot el domini lingüístic, però cap al segle XV es van començar a confondre i avui dia el so [v], pròxim al de la f, s’ha perdut en alguns parlars valencians, en septentrional, en nord-occidental i en la major part del central, i està en recessió al Camp de Tarragona. I fins i tot en els parlars en què es manté, la confusió dels dos sons —anomenada betacisme, una denominació molt escaient, si pensem que beta és la lletra que en llatí representa el so equivalent a la nostra b— és un fenomen que està en creixement. Per tant, en gran part del territori lingüístic la grafia b (com a boira) i la grafia v (com a vinya) es pronuncien [b].
Malgrat aquest procés fonètic, en els textos medievals i moderns de tot el domini es va mantenir la distinció gràfica de les dues grafies, una distinció que es basava generalment en un criteri etimològic. Per preservar aquesta tradició i també per respectar la parla de les zones que conservaven els dos sons, a l’hora d’establir la codificació ortogràfica, Pompeu Fabra i la resta de membres de la Secció Filològica van decidir adoptar no un criteri etimològic (o no exclusivament), sinó partir de l’evolució fonètica pròpia del català i, a més, tenir presents els parlars que encara conservaven el so [v].
Aquesta combinació de factors es va traduir, per exemple, en la grafia amb v de paraules com cavall o haver (en llatí caballus i habere, respectivament), perquè en català la b llatina entre vocals havia donat com a resultat el so [v]. O bé en el fet que el mot buit (‘que no conté res’) s’escriu amb b, perquè, si bé deriva del llatí vŏcĭtus i, en principi, en català es conserva la v llatina inicial —com ha passat amb la paraula vas, de vasum, per exemple—, el diftong ui va provocar que [v] canviés a [b] en tot el domini lingüístic; per tant, buit però vas.
Amb tot, no ens pensem pas que l’etimologia no va tenir cap transcendència en la codificació ortogràfica. Només és que aquest criteri sobretot es va reservar per a establir la grafia dels mots cultes, és a dir, dels mots manllevats directament del llatí i que, en conseqüència, no havien patit l’evolució fonètica pròpia del català. Per aquest motiu, un mot patrimonial com llavi s’escriu amb v —ja que deriva de labium i, tal com hem dit, la b llatina entre vocals ha donat v en català—, mentre que el cultisme labial s’escriu amb b, perquè s’ha pres directament de labialis. O una paraula com curvatura s’escriu amb v, malgrat que tenim corba, perquè prové del llatí curvatura. Així és com passem de la corba dels llavis a la curvatura labial. I d’aquí, és ben fàcil arribar a un vas buit.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar l’OIEC (§ 2.7.2).
També podeu consultar la GIEC (§ 4.2.2), la GEIEC (§ 2.2.2) i la GBU (§ 2.3).
La GEIEC conté fitxers de so que il·lustren el so [v] en els mots veí i canvi en baleàric, en tarragoní, en valencià i en alguerès.
Les Converses filològiques de Pompeu Fabra és una de les obres més significatives del procés de codificació del català modern i una de les publicacions més influents a l’hora de difondre la normativa lingüística de la llengua catalana. Per a les grafies b i v, vegeu, per exemple, les converses 43, 45 i 46.
Data de publicació: 03/04/2025