El verb geminar (del llatí geminare, derivat de geminus, ‘bessó’) vol dir ‘produir una cosa doble’. Aplicat al camp de la lingüística, assenyala que es produeix un allargament intens d’una consonant, de manera que el mateix so apareix en dues síl·labes diferents. De vegades aquesta geminació es reflecteix en la grafia, com en l’adjectiu immens, amb dues m, però en altres casos no, com en el mot espatlla i la variant espatla, que es pronuncien amb la geminació de ll i l, respectivament.
Precisament, en aquest apunt volem parlar de la geminació de la ela, que, com dèiem, pot tenir repercussió gràfica o no i que, fins i tot, en el cas que en tingui, sovint no s’acaba pronunciant… Comencem, però, pel començament. Des del punt de vista gràfic, es pot representar per mitjà del signe l·l, l’anomenada ela geminada, formada per dues eles amb un punt volat al mig. Però, per a què necessitem aquest punt volat? Ben senzill: per a diferenciar la grafia que representa el so geminat de la ela (cel·la) de la corresponent al so lateral palatal (cella). Cal tenir present que antigament s’utilitzava la grafia ll per a representar el so de la ela geminada, igual que en llatí, però més endavant també es va començar a representar amb ll el fonema lateral palatal. Per evitar confusions o la proliferació de grafies diverses, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover van proposar que la ela geminada s’escrigués l·l, amb un punt volat enmig, una grafia que ja tenia una certa extensió d’ús. Aquesta proposta, que inicialment era provisional, es va recollir a les Normes ortogràfiques, promulgades per l’IEC el 1913, i va acabar esdevenint definitiva.
Certament, no és el mateix una cel·la que una cella. Així, doncs, el punt volat de la grafia l·l evita que es confongui amb el dígraf ll, que en català rep el nom de ela doble. Recordem que un dígraf és un grup de dues lletres que representa un únic so consonàntic, com ara rr, ny o ss. Per tant, la ela geminada no es pot considerar un dígraf, perquè no representa un sol fonema, sinó dos, que pertanyen a dues síl·labes diferents. Això no obstant, és cert que sovint la grafia l·l es pronuncia sense geminar, amb una sola l, excepte en els registres molt formals. I la pronúncia depèn també del parlar, perquè en parlars baleàrics encara és viva la pronúncia geminada en mots d’origen popular o popularitzats, com col·legi o al·lot. Per cert, a al·lot, que prové de l’antiga forma arlot, ‘home o noi de mala vida’, s’ha consolidat la grafia amb ela geminada perquè en mallorquí i menorquí és habitual que col·loquialment la r seguida de l, a l’interior de mot, es pronunciï com si fos també una l (com a parlar, que sovint es pronuncia com si fos ‘pal·lar’).
La grafia l·l apareix sempre a l’interior de mot entre vocals. S’escriu per raons etimològiques en paraules provinents d’altres llengües que presenten dues eles en la llengua original, com ara en mots d’origen culte, com cèl·lula (del llatí cellŭla, diminutiu del llatí cella ‘cambra’) o el·lipsi (del llatí ellipsis, i aquest, del grec élleipsis ‘mancança’). També s’escriuen amb ela geminada noms propis com Aquil·les, un dels herois més coneguts de la mitologia grega, o Apol·lo, déu grec amb moltes atribucions, que tingué a Delfos el santuari més important, on acudien ciutadans i delegacions de tot arreu amb l’esperança que l’oracle del déu els aconsellés. De ben segur que les respostes dèlfiques, amb el·lipsis o sense, s’interpretaven de la manera més convenient.
Però no tan sols trobem la grafia l·l en paraules preses directament del llatí o del grec. També s’escriuen amb ela geminada manlleus, com aiatol·là, buguenvíl·lea o xarel·lo, i alguns altres mots. Compte, però, de no fer-ne un gra massa i acabar confonent al·ludir amb eludir o anul·lar amb anular, i vigilem que no se’ns emporti la fal·lera de la ela geminada i la fem proliferar en mots que no en porten, com celebrar o elaborar.
Arribem al final d’aquest apunt, entre les columnes del santuari de Delfos i amb un sol ponent que podria passar per un punt volat. Ens quedem, per no trencar l’encís, amb la companyia d’un poema de Rilke, Tors arcaic d’Apol·lo, que s’acaba amb una exhortació a canviar de vida que ben bé podria ser el consell d’un oracle.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar l’OIEC (§ 2.5.2).
També podeu consultar la GIEC (§ 4.2.5).
La GEIEC conté fitxers de so que il·lustren les diferents pronúncies de la l·l dels mots cel·la, al·lot i il·lustre en central, baleàric, nord-occidental i valencià.
Les Normes ortogràfiques són un conjunt de regles promulgades per l’IEC el 24 de gener del 1913 per intentar regularitzar el sistema ortogràfic del català (per a la ela geminada, vg. el punt 7). Com a curiositat, podeu veure les signatures dels membres de l’IEC que van aprovar aquestes Normes.
[Data de publicació: 23/01/2025]