Per evocar la vinguda de la tarda, Salvador Espriu ordenava una a una les vides conegudes i, amb paraules sempre noves, paraules com casa, carena o barca, vestia la tarda ja nascuda. Avui volem vestir un apunt sobre el significat de les paraules, sobre el viatge, llarg o curt però ple d’aventures i de coneixences, que fa que les paraules evolucionin i siguin sempre noves, d’acord amb l’ús que en fan els parlants en cada època.
Al llarg del temps, les paraules experimenten canvis de pronúncia, de forma i també de significat. De fet, no és pas estrany que el sentit inicial d’un mot no coincideixi amb l’actual i, si no, cerqueu, quan us vagui, l’origen etimològic de data, dutxa, calamar, moneda o bellugar. Fins i tot, la paraula que designa la ciència que estudia l’origen dels mots ens ensenya que les paraules evolucionen semànticament: etimologia prové del grec etymología (étymos ‘veritable’ i lógos ‘estudi’), és a dir, l’estudi de la veritat, tot i que les paraules no tenen un significat natural, inherent, i no hi ha, per tant, cap veritat que s’hagi de desemmascarar, sinó tan sols una història per descabdellar.
Vegem, doncs, la història d’alguna paraula que avui té un significat que no correspon exactament amb el que tenia originalment. Fixem-nos en treballar, perquè ja ho diuen, que treballar és una pena per a qui no en ve de mena… Tot indica que el verb treballar prové del llatí vulgar tripaliare (‘torturar’), que, al seu torn, deriva de trĭpalium, una mena d’instrument de tortura compost de tres pals (tres i palus). De la idea de patir, posteriorment, es va passar a la d’esforçar-se i, finalment, a la que té treballar actualment. De fet, el substantiu treball, derivat de treballar, encara conserva avui el sentit de ‘sofriment’ o ‘dolor’ en alguns contextos, com ara si diguéssim, per posar uns exemples a l’atzar, que hem tingut treballs a entendre l’apunt, que ens hem vist amb treballs per a llegir-lo, però que, finalment, amb penes i treballs ho hem aconseguit.
Hi ha altres paraules que, com treballar, amb el pas del temps han adoptat un significat més… com en diríem, genèric i més amable. El verb arrossegar, o rossegar, per exemple, derivaria de rossa (o rossí), és a dir, els cavalls atrotinats que s’utilitzaven en el suplici que consistia a arrossegar per terra els condemnats a mort. O bé el substantiu roba, un derivat de robar (del llatí robare), que inicialment designava tot allò que s’havia robat, però que a poc a poc va acabar fent referència tan sols a una part del botí: les teles i els vestits.
Enmig de robes acabem aquest apunt que hem volgut vestir amb paraules sempre noves, perquè, tinguin la història que tinguin, no és cap hecatombe (del grec hekatómbē ‘sacrifici de cent bous’) ni motiu d’alarma (contracció per cridar a les armes) que les paraules canviïn de significat, perdin el sentit que tenien originalment o fins i tot acabin designant també el contrari del que indicaven en l’origen (vegeu l’adjectiu nimi, que del significat d’‘excessiu’ o ‘prolix’ avui s’usa, sobretot, com a sinònim de negligible o insignificant). Al capdavall, les paraules neixen, creixen i reflecteixen els canvis de la societat. Fer-les servir, fer-les sempre noves és la manera d’oferir-los una llarga vida. De fet, és la manera de bastir a poc a poc la història d’aquestes paraules.
Voleu saber-ne més?
El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, dona informació sobre l’evolució dels mots catalans.
El Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll, també ofereix informació etimològica de les paraules que recull.
La base de dades lexicogràfica BDLex és un recurs de l’IEC que permet fer cerques en obres lexicogràfiques de gran valor històric. A banda del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, o de la primera edició del DIEC, també s’hi pot consultar, per exemple, el Diccionari de la llengua catalana: ab la correspondencia castellana y llatina, de Pere Labèrnia, entre altres.
Data de publicació: 08/05/2025