.png){kind=logo}
Un manlleu, en l’àmbit lingüístic, és un element que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra. Si pensem en l’evolució constant de les societats i en el creixent contacte entre llengües, no és gens estrany que aquest intercanvi d’elements es produeixi cada cop amb més intensitat, tot i que, de fet, s’ha produït en totes les èpoques. La manera com s’actua en cada cas per a integrar els manlleus en la llengua d’arribada depèn de molts factors, que condicionen el grau de modificació (o senzillament l’adopció) de la forma original. Vegem-ho amb alguns italianismes.
Tal com dèiem, la incorporació de mots d’altres llengües no és pas un fet nou. Hi ha manlleus que estan tan integrats en la llengua d’arribada que sovint s’ha perdut la consciència d’on provenen. Carnaval, per exemple, prové de l’italià carnevale i aquest, al seu torn, de carnelevare ‘llevar la carn’, una forma que recorda que l’endemà d’aquesta festa comença la quaresma i, en teoria, la privació de menjar carn. Aquesta denominació es documenta en català ja en el segle XIX i des d’aleshores conviu amb carnestoltes, una forma patrimonial que prové del llatí carnes tollĭtas, un altre cop, doncs, ‘carns llevades’.
Vegem ara un manlleu més recent com és caputxino. L’origen és el mot italià cappuccino, que deriva de cappuccio ‘caputxa’, segons sembla per la similitud amb la capa o caputxa de llet que s’afegeix al cafè. Aquest mot s’ha adaptat al nostre sistema ortogràfic (amb la simplificació de la grafia pp i el canvi de cc per tx) i, amb el temps segurament s’anirà integrant cada cop més en el sistema fonètic, com ha passat amb altres manlleus italians com gueto. Malgrat que en català també s’hauria pogut plantejar una forma com caputxí, que, de manera paral·lela a l’italià, es referiria tant al terme religiós —caputxí també prové de l’italià capuccino— com a la beguda, aquesta solució hauria dificultat la identificació del referent, és a dir el tipus de cafè, i s’hauria allunyat del tractament que hi han donat altres llengües.
En canvi, en altres casos, la solució ha estat adoptar directament els manlleus, sense cap mena d’intervenció. Així, se solen mantenir en la forma original termes de determinats àmbits molt especialitzats, com podrien ser les indicacions musicals que es fan servir per a guiar els intèrprets a l’hora de tocar una peça. Per aquest motiu, encara mantenim en italià manlleus que es van començar a usar segles enrere i que es van estendre per tot el món, com ara adagio, andante, moderato, allegro, vivace, presto… Per no fer-ne un gra massa, avui ho deixem en un allegro ma non troppo i que cadascú l’apliqui al que vulgui.
Voleu saber-ne més?
Els articles del DIEC i el DEIEC que són manlleus no adaptats incorporen una indicació de llengua d’origen. Vegeu, per exemple, allegro o andante, en què hi ha la marca [it] per a mostrar que són italianismes no adaptats. En canvi, a caputxino o gueto, per exemple, no hi trobem aquesta marca perquè, malgrat que són manlleus de l’italià, han passat per algun tipus d’adaptació. Tampoc no hi ha cap marca en articles com pizzer pizzera, perquè, tot i que provenen d’un manlleu no adaptat (pizza), aquest derivat ja s’ha format en la nostra llengua.
El DIEC mostra totes les novetats que s’han anat incorporant al diccionari des de l’any 2007, entre les quals hi ha molts manlleus, com ara caputxino o a cappella. Podeu consultar totes aquestes novetats a l’apartat Actualitzacions.
Data de publicació: 12/02/2026