Oriol Camps i Giralt

Joan Solà

«Vaig trobar en Joan Solà un mestre acollidor, que em convidava a acompanyar-lo en la seva experiència de penetrar més i més en la llengua»

El meu referent és Joan Solà Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940 – Barcelona, 2010).

Vaig conèixer Joan Solà en un moment de la meva vida en què buscava una sintaxi que fos operativa, aplicable. Havia treballat uns anys a l’Avui i aleshores corregia i editava el DOGC. Havia après les normes bàsiques de la llengua amb les trameses de la JAEC i estava tip de les consignes dels que deduïen una norma d’una conversa amb Fabra, un dia sortint de classe. Per això, fins i tot abans de deixar l’Avui, m’havia matriculat a la Universitat. Necessitava ampliar i aprofundir el meu coneixement de la llengua. Vaig trobar en Joan Solà un mestre acollidor, que em convidava a acompanyar-lo en la seva experiència de penetrar més i més en la llengua. Era tossut estudiant-la, buscant explicacions per als fenòmens reals, criticant la norma quan calia… Era l’època en què preparava, amb Sebastià Bonet, la Gramàtica generativa catalana (Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 1986), i ens l’explicava a classe abans de donar el text per definitiu.

Va resultar que portàvem els fills a la mateixa coral infantil, i aprofitàvem l’hora de l’assaig per fer una passejada per Collserola. En va sortir una amistat familiar, d’excursions i esquiades.

Més endavant, quan vaig incorporar-me a Catalunya Ràdio, li explicava els problemes que ens trobàvem amb la llengua dels comunicadors, i amb l’intent que fèiem aleshores els lingüistes de la ràdio d’acostar el llenguatge dels informatius a la llengua parlada real, fugint de la redacció adotzenada de les agències. No era fàcil. Però en Joan ens escoltava, apuntava, aplicava la gramàtica teòrica als nostres problemes de cada dia… Per evitar la veu passiva, o per organitzar bé el discurs, ens interessava poder fer passar al davant de la frase el complement directe, o qualsevol altre; però això ens obligava a reconstruir-ne el nucli al voltant del verb amb pronoms febles, i per tant ens enfrontàvem al temut anatema del pleonasme. Recordo una tarda al bar d’Arànser, omplint les estovalles de paper d’esquemes sintàctics. Vam enraonar molt sobre la tematització i les condicions en què és possible. Solà ho va reelaborar en un capítol del llibre Lingüística i normativa (Empúries, Barcelona:1990).

Una altra qualitat important del Joan era la seva capacitat d’empoderar les persones del seu entorn: estudiants, col·legues, col·laboradors. Per exemple, el llibre Sobre lexicografia catalana actual (Empúries, Barcelona, 1992), on Solà figura com a editor dels treballs dels seus alumnes de doctorat del curs 1990-91.

En el llibre Sintaxi catalana, estat de la qüestió (Empúries, Barcelona: 1994, 1a ed. gener; 2a ed. juny, amb 56 pàgines més), planejava la revisió de la normativa sintàctica, especificant que s’havia de fer en equip i descrivint els diversos punts que calia resoldre.

Després va venir la Gramàtica del català contemporani (Empúries, Barcelona: 2002, 3 vol., 3.495 p.), que ja és això: una obra d’equip, codirigida, en què col·laboren un munt de lingüistes, en una descripció acurada del català contemporani, que sempre s’ha d’aturar en un punt: el de fins on arriba la normativa del moment. I, finalment, la direcció de la Gramàtica de l’IEC, particularment de la part de sintaxi, estroncada per la seva mort el 2010.

Quan vaig saber que s’havia mort em vaig quedar com atuït: «Qui ens escoltarà, ara?»

És el meu referent pel seu entestament a conèixer la realitat i respectar-la, abans de confrontar-la amb la norma; per la seva capacitat d’acollir i impulsar els que hi entràvem en contacte; per aquell impuls vital de voler-ne més i no tenir-ne mai prou: el dia que vam pujar al Canigó, per la cresta de Barbet, encara ens va fer arribar al Tretzevents per aprofitar la tarda!

Oriol Camps i Giralt