Joan Veny i Clar

Antoni M. Badia i Margarit

Magisteri i amistat 

És motiu de gratitud que en el marc de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans pugui presentar com el meu referent la figura d’ Antoni M. Badia i Margarit, una de les personalitats del país que més ha contribuït a eixamplar i envigorir el coneixement, difusió i defensa de la llengua catalana. 

Quan l’any 1953, com a alumne del primer curs de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, a la classe de gramàtica històrica, vaig escoltar per primera vegada el professor Badia, vaig sentir-me captivat per un professor jove, savi, excel·lent expositor, amè, dialogant… Ja havia fet excel·lents contribucions a l’estudi de l’aragonès, el castellà i el català, estudi que, en anys successius, aniria ampliant i enriquint amb un barnillatge temàtic que va de la fonètica experimental a la dialectologia, de la lingüística teòrica a la gramàtica normativa, de la geolingüística a la sociolingüística, de l’edició de textos a l’onomàstica, dels treballs de semàntica a la història de la romanística, dels llibres de síntesi a les monografies més competents. Treballs que rumbegen solidesa, claredat, innovació i prudència.

Preocupat pel coneixement i reconeixement del català a un nivell internacional va pronunciar conferències i va impartir cursos a prestigioses universitats d’Europa i Amèrica, va organitzar, en ple franquisme, el VIIè Congrés Internacional de Lingüística Romànica (Barcelona, 1953), on la nostra llengua va tenir un protagonisme destacat, va fundar l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, impulsora de la catalanística estrangera, va presidir la Société de Linguistique Romane, va coordinar la secció catalana del PatRom (Patronymica Romanica), un projecte europeu d’antroponímia de tots els països de la Romània, va promoure, juntament amb Germà Colón, l’Atles lingüístic del domini català, en el qual, amb la col·laboració de Lídia Pons, vaig involucrar-me, una obra avui conclosa i que, acompanyada del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, situa el nostre país a l’avantguarda de la geolingüística. A més, en el si de la Secció Filològica, de la qual va ser president, va ser responsable lúcid i apassionat de l’impuls al nou diccionari normatiu, de l’organització de les sortides de la Secció fora de Barcelona o de l’èmfasi posat en els treballs per a un estàndard oral.

Als caires científic i docent, cal afegir un tarannà obert, amatent, una senzillesa pròpia dels vertaders savis, una modèstia allunyada de les fatuïtats que a vegades exhibeixen alguns docents, una integritat moral que fins l’ha fet assumir responsabilitats alienes, un amor immens al país derivat en fermes conviccions patriòtiques i en actuacions cíviques exemplars.

Personalment, li dec una gratitud infinita, car em va ajudar a la meva formació com a professor, com a lingüista, com a persona. Ha estat un model com a docent, he après d’ell la tècnica de l’enquesta dialectal i com organitzar un article o un llibre; he heretat d’ell un amor incontestable cap a la meva llengua i les seves varietats, així com el respecte vers la discrepància, la humilitat davant possibles errors i una conducta ètica irreprotxable. No puc oblidar, entre moltes altres generositats, el seu paper en la concessió de la beca d’estudis a Lovaina (que projectaria una part de la meva singladura acadèmica parentètica cap a la càtedra de francès d’institut), la seva confiança en la meva capacitat docent i investigadora, la seva invitació a dinar durant un mes a casa seva arran d’una malaltia hepàtica que vaig sofrir o l’estada a Sant Privat d’en Bas, el seu lloc d’estiueig, per a preparar el qüestionari de l’aleshores futur Atles lingüístic del domini català. El docent modèlic dels inicis es va convertir en un amic generós, pròdig de calidesa humana. Ciència i humanitat, vet aquí dos valors que es fonen en la personalitat del meu mestre i amic Antoni M. Badia i Margarit. 

Joan Veny i Clar