Mar Massanell i Messalles

Antoni Massanell i Esclassans

«…els meus rius, fidelíssims, menen l’aigua a les deus d’on són nats»

He estat un xic rançonera —ronsejaire, diu el DIEC— a l’hora de complir l’encàrrec de la Secció Filològica d’escriure sobre el meu referent. I no és pas que no tingués clar en qui m’emmirallo o que no volgués fer la feina (mai no m’ha espantat treballar!). Tanmateix, estava dubitativa. Era sabedora de les tries inexpugnables fetes per alguns companys, els quals tenien pensat de rememorar figures reconegudíssimes d’un extrem a l’altre dels Països Catalans. El meu referent, en canvi, difícilment el coneixereu si no sou del Penedès, el seu terrer, on encara l’estimen i el recorden i el llegeixen, malgrat els vint-i-vuit anys que han transcorregut d’ençà de la seva mort. Ja deveu adonar-vos, doncs, de la naturalesa del meu dubte: podia permetre’m de triar un referent modest com aquest? He decidit que sí. Perquè és el meu i seria una impostura si en buscava un altre que vestís més. Perquè estic convençuda que una cultura nacional no pot nodrir-se només de la producció que emana de les capitals, per rica que aquesta sigui. I perquè, girant els ulls als anys foscos del franquisme, és de justícia reconèixer a tots aquells que —parafrasejant el càntic sublim de Salvador Espriu— van viure per a salvar-nos els mots, per a retornar-nos el nom de cada cosa.

El meu referent va néixer a Vilafranca del Penedès el 23 de març de 1924 i hi va morir el 29 de novembre de 1993. Com a poeta, va publicar Poesies (1953), Crit (1962), Li diem món (1978), Bestiari (1981), Del meu terrer (1985), 30 d’agost. Palma, gralla, dansa, crit. Versos de festa major (1992) i, pòstumament, Antologia poètica (1994) i Amb perfum de terra concreta (2014). Va ser premiat en els Jocs Florals de l’exili: a Zúric el 1968, a Guadalajara de Mèxic el 1969, a Tübingen el 1970 i a Brussel·les el 1971. Els seus versos estan amarats de l’amor a la terra, a la gent i a les paraules, i no es poden desvincular de la seva faceta com a excursionista, quan trescava per valls i muntanyes, entrava en conversa amb pagesos i pastors, i es meravellava dels mots que aquests li regalaven. Quan vaig recórrer una part de la nostra pàtria enregistrant les enquestes dialectals en què havia de basar la tesi doctoral, sovint em recitava mentalment un dels seus sonets, «Paraules a la meva filla», que va escriure per a la seva primogènita, la Maria de l’Alba, quan no podia sospitar que el pas d’aquesta per la vida seria tan dissortadament breu: 

Jo et portaré a la riba del Gaià
perquè vegis què duc a la mirada:
la imatge d’una terra venerada
per les hores de goig que em va donar.
Del meu ahir vull fer-ne el teu demà:
motxilla al coll i oberta la mirada;
el cingle, el gorg, el bosc, la font, la prada,
bé cal que tot s’hi pugui aixoplugar.
Aquesta vall m’ha estat tants cops camí
que bé puc creure que, jorns a venir,
si el goig de caminar també t’hi emmena,
d’entre el brogit del riu destriaràs
el trepig incansable del meu pas
que amb el teu s’acompassa i encadena.

Més enllà del treball poètic amb el mot, el meu referent també es va sentir cridat a estudiar la història de la seva vila natal a partir de l’escorcoll arxivístic. Són fruit d’aquesta tasca mitja dotzena de llibres i un centenar i mig d’articles que tracten aspectes diversos de la vida corrent en les èpoques baixmedieval i moderna, recurrentment citats pels historiadors que l’han seguit. Recordo les converses en què es referia amb entusiasme a la investigació que l’ocupava en cada moment: la immigració occitana, els fills de pares incògnits, els boters… Sobretot, però, tinc gravat, i sempre he procurat de fer-ne aplicació en les meves recerques de lingüística diacrònica, el seu clam per la fidelitat al document, el seu rigor en el tractament de les dades, la seva exigència de verificació de les fonts. Quin blasme no feia recaure en aquells treballs que reproduïen errades transmeses d’un autor en un altre per haver-se estalviat la necessària comprovació en els originals!

I no vull deixar en l’oblit que el meu referent va ser també un activista cultural compromès amb la catalanitat: va ser membre de la junta del Centre Excursionista Vilafranquí, càrrec que li va valdre una detenció el 1950; va impulsar els Quaderns de Poesia vilafranquins, apareguts entre 1950 i 1952; va impartir classes clandestines de català; va participar en els fets del Palau, el 19 de maig de 1960; va ser un dels promotors de la llibreria Esquei, inaugurada el 1962, que obria un clivell per al llibre i el disc en català durant el franquisme; va ser un dels fundadors d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, etc. I d’aquí se’n desprèn l’aprenentatge que més valoro de tots els que en vaig rebre: que sempre cal fer, encara que les circumstàncies col·lectives o individuals siguin adverses —les seves prou que ho van ser.

Heus aquí, doncs, un esbós del meu referent. El poeta que em va encomanar l’amor per les paraules. L’historiador de qui vaig aprendre el rigor metodològic. L’activista que em va convèncer de la necessitat de prosseguir la tasca a despit del context. Ja no en celo més el nom: el meu referent és Antoni Massanell i Esclassans. I sí, era el pare. 

Mar Massanell i Messalles