Joaquim Mallafrè i Gavaldà (1941-2024)

Data d’ingrés

21/05/1991

Especialitat

Traductor i escriptor

Procedència territorial

Qui és el vostre referent?

Joan Sales

“Trio com a referent Joan Sales per la complexitat de la seva personalitat religiosa i la fidelitat catalana enmig de la guerra civil”

Triaria tants referents, tot limitant-me al camp literari, que, triant-ne un, em sembla que en traeixo molts. Francisco Hernanz, Joaquim Saura, Sofia Ventosa, Bonaventura Vallespinosa… Si em limito a l’empenta donada a la traducció de l’Ulisses i al suport que va representar per a una dedicació regular des d’aleshores, haig de començar per M.A. Capmany i Jaume Vidal Alcover, que van encoratjar el projecte; Joan Oliver; «Leteradura» i els subscriptors de l’obra; l’acollida de Xavier Benguerel, de M. de Pedrolo, de José M. Valverde i de tantes crítiques benignes; de Ramon Cerdà, amic i tutor de tesi sobre traducció. I al marge d’això, l’admiració per l’obra de M. A, Anglada, Josep Vallverdú, Joan Bastardes, J. M. Llompart, A. M. Badia i Margarit… i d’altres a qui tant dec el que sóc… No acabaria mai.

Però, a risc de ser injust amb tants, em centraré en Joan Sales, perquè no hi interfereixi un afecte o coneixença personal, sinó l’admiració per l’autor de les Cartes a Màrius Torres:
«fa uns dies… vaig sentir uns nens que jugaven en castellà pel carrer; encara no m’hi havia trobat mai.»;

per la qualitat sensorial d’algunes poesies:
«beutats que exhalen càlids perfums d’armari i guants»
«i li brillen els ulls, profunds com els d’un pobre
que ensuma pa calent a la porta d’un forn»,

per la complexitat de la seva personalitat religiosa i la fidelitat catalana enmig de la guerra civil del 36-39:
«Però crec. Ja no sé en què crec. Només sé
que crec i que vull viure creient i vull morir-hi.
……………………………………………………………….
entre el fum dels incendis i els negres averanys
poso la meva fe com mai en Catalunya.»

per la traducció d’Els germans Karamàssov,
«El que és reaccionari, a la nostra època, és creure en Déu, però jo sóc el diable, en mi ja s’hi pot creure»,

idea que reprèn a Incerta glòria, la seva obra emblemàtica:
«Podem negar l’existència del Cel, fins ens en podem riure com d’una funció de teatre dominical fet per filles de Maria aficionades; el que és l’infern, no hi ha qui el pugui posar en dubte. Ens segueix pertot arreu com merda enganxada a la sabata”,

Si hi afegim que és l’editor de Rodoreda i de les aportacions de Club editor a la literatura catalana, d’una rica correspondència amb els autors, entre altres coses que no conec bé, no hi ha dubte que és un homenot indiscutible de la nostra cultura.

Joaquim Mallafrè