José Enrique Gargallo

Data d’ingrés

19/05/2014

Especialitat

Lingüística romànica

Procedència territorial

Qui és el vostre referent?

Germà Colón i Domènech

«Germà Colón és un romanista integral, un estudiós del lèxic i de les llengües romàniques, confrontades però no enfrontades»

El record em porta al Setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1 al 5 d’octubre de 1985) a Tarragona-Salou. Just a punt de presentar-hi la meva comunicació sobre «Problemes en la interpretació d’algunes afinitats lèxiques entre el valencià i els parlars xurros», vinculada a les primeres passes com a investigador d’aquests parlars castellanoaragonesos de l’interior valencià, descobreixo que a primera fila hi ha assegudes diverses autoritats acadèmiques de la talla d’Antoni M. Badia i Margarit, Germà Colón i Joan Veny. Cal dir que justament Joan Veny, el meu primer mentor, havia estat qui m’havia encoratjat a estudiar aquells parlars i, a més, a presentar una comunicació sobre el tema en aquest Col·loqui de l’AILLC.

De fet, era la primera exposició pública que jo feia en català. Tenia aleshores 25 anys i les classes de lingüística romànica a la Universitat de Barcelona les impartia en la meva llengua materna, el castellà. En el moment d’encetar la intervenció, més preocupat potser pel «com» (la fluïdesa en la llengua de comunicació) que pel «què» (el contingut que havia de transmetre), vaig deixar-me portar per l’entusiasme, i en un moment donat vaig incórrer en la gosadia de qüestionar la interpretació de Germà Colón sobre determinada afinitat lèxica entre català i aragonès, que ara no és el cas de precisar. Al final de la meva xerrada, el professor Colón, contra el que jo podia témer, no va intervenir públicament com a persona al·ludida. En canvi, em va felicitar privadament pel meu català i per les meves incipients investigacions. Així doncs, la primera gran virtut que vaig descobrir en el mestre castellonenc va ser la pietas.

Arran d’aquest episodi vaig anar adquirint consciència sobre la figura de Germà Colón com a referent de la lingüística i la filologia, com a estudiós del lèxic i de les llengües romàniques, confrontades però no enfrontades. En aquest sentit, és molt conegut un passatge del seu llibre El español y el catalán juntos y en contraste (1989, p. 10), amb el qual m’identifico de ple, si bé en el meu cas la dualitat de llengües i estimes que Colón expressa va en sentit invers: «A ningún catalanoparlante le cedo un ápice en pasión por mi lengua materna, pero pocos me superarán en admiración por la espléndida lengua española».

Pocs anys més tard, vaig beneficiar-me d’una altra de les excel·lències humanes de Germà Colón: la generositat. A propòsit d’un altre col·loqui de l’AILLC (Universitat d’Alacant, setembre de 1991), l’any anterior jo estava preparant una comunicació sobre la forma basquet i altres noms de recipients per a fruita a l’orient peninsular. Doncs bé, el professor Colón va aprofitar una estada a terres valencianes meridionals per fer-hi una enquesta ad hoc sobre aquesta mena de designacions, i me’n va fer arribar els resultats en carta manuscrita datada a Basilea el 26 de desembre de 1990. No cal dir que la guardo com un tresor preuat.

En dècades posteriors, i especialment des que Germà Colón estableix la residència a Barcelona a principis del nou segle, la nostra relació es referma. I això m’ajuda a copsar degudament la seva condició de romanista integral: el bagatge i l’empremta d’una formació i d’una experiència d’encuny germànic (com sabem, fou deixeble de Walther von Wartburg, i al seu torn mestre de molts deixebles a l’anomenada «escola de Basilea»), la dedicació a qualsevol llengua romànica sempre atent a les possibles interaccions amb altres llengües germanes, l’estudi dels textos amb ulls desperts de romanista.

Quan el 2014 vaig tenir el privilegi d’incorporar-me a la Secció Filològica de l’IEC com a membre corresponent, i dos anys més tard (2016) com a membre numerari, amb el perfil de «Lingüística romànica», vaig adonar-me que el meu referent, Germà Colón, també havia estat nomenat membre corresponent (1966) i al cap d’uns quants anys (1993) membre numerari de la nostra secció amb el perfil de «Lingüística romànica».

En els darrers anys, diverses activitats vinculades a l’IEC, com el fet de formar part del Comitè de Redacció de la revista Estudis Romànics, o la direcció dels projectes sobre el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain (2000-) i la digitalització del Refranyer Aguiló (2010-), em van aproximar a la figura i la persona del mestre catalanista, hispanista i romanista. I ara mateix, les múltiples facetes de la seva obra i el deixant de la seva vida constitueixen, des del record, un espill en què reconforta emmirallar-se.

José Enrique Gargallo