Joan Martí i Castell

Joan Coromines i Vigneaux

Devia tenir 16 o 17 anys quan vaig llegir una obreta senzilla, escrita amb voluntat de divulgació elemental entre els estrangers: El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines. Em va causar impacte: amb molt poques i petites pàgines, em descobrí no solament la importància de la meva llengua, de què mai ningú no me n’havia parlat ni a l’escola ni a l’institut de formació secundària, sinó també la capacitat, la saviesa del gran Mestre i l’amor que professà als Països Catalans i a llur idioma. L’he guardada sempre com un tresor, que he fet que llegissin amics forans i de casa.

Als primers anys universitaris, en un ambient imposadament castellanitzant, vaig ésser capaç de copsar en una de les seves obres magnes, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, escrita per mor de les circumstàncies dures de l’exili, quanta sapiència contenia i que la confegí com un assaig i guia de la que seria després l’obra excelsa inigualada: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. La meva conclusió des de llavors, els anys seixanta, quan jo ignorava encara una bona part del que havia publicat, fou que Coromines era el romanista més destacat, en els àmbits de la història de la llengua, la lexicografia, la gramàtica històrica, l’onomàstica, l’etimologia…, en l’ordre que es vulgui. I progressivament aquesta valoració ha crescut imparablement. Anecdòticament, puc assegurar sense haver-ho de rumiar que Joan Coromines ha estat i encara és l’autor que més he consultat i consulto per als meus projectes de recerca i docents.

Això no obstant, ja en els anys d’estudi a la UB, em sorprengué de sentir dures crítiques de professors contra la seva persona. Era titllat sobretot d’impietós, però també d’arbitrari en alguns judicis, fins i tot d’inhumà. No vull pas dir que no s’adduïen arguments per a demostrar-ho; tanmateix, sempre m’he resistit a admetre que mai volgués ferir ningú perquè sí; i encara avui estic convençut que fou d’una honradesa pregoníssima, més enllà que per febleses humanes adesiara hagués tractat durament i injustament algú (vegeu el treball meu Joan Coromines i Vigneaux. Semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans. «Semblances Biogràfiques, LXXXIX», Barcelona, 2020). La sinceritat predominà, amb moltes d’altres virtuts, la seva vida. A mi també em sobtà, per exemple, que es considerés, sense embuts, a si mateix, el millor coneixedor de l’evolució interna de la llengua catalana; vaig entendre que la falsa modèstia no era del seu grat, tant com no ho era l’afalagament gratuït i sistemàtic.

Havent-lo conegut, vaig corroborà que era entranyable, afectuós, deferent, generós, divertit… Perfecte, no; tampoc no pretenia d’ésser-ho; però el seu tracte desmentia amb escreix la idea estesa que fos malhumorós, fred, distant, presumptuós, avorrit…

N’he après l’obsessió de sotmetre sempre l’anàlisi científica al rigor i la coherència d’un mètode; la tossuderia en la insistència en allò en què crec, sense les temences del que pensin els altres, fins i tot quan em puc quedar sol en alguna opinió, com Coromines s’hi trobà amb raonaments d´índole distinta; l’estimació a la feina que faig; la dedicació al treball persistent.

Hi ha un aspecte principal de què em sento especialment continuador del seu tarannà: encaixar la labor de cada dia en la lleialtat i la fidelitat al país, en la lluita pel respecte als drets fonamentals arreu del món. Procuro de fer com ell, també en l’exercici de la meva professió: respondre modestament però insubornablement a les opressions contra Catalunya i els Països Catalans des de l’Estat espanyol; al furt de la llibertat, a la injustícia, a la insolidaritat, vinguin d’on vinguin. Vaig quedar bocabadat, en conèixer la carta que Coromines adreçà al rei Joan Carles I en què rebutja la Gran Creu de l’Orde d’Alfons X el Savi: «…no puc acceptar, i retorno, un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria […] i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.».

Joan Coromines és per a mi un referent en la ciència del llenguatge entesa indestriablement com el compromís social i cívic en la tasca per la recuperació nacional. M’ha quedat gravada una autoafirmació que, venint d’ell, un home de projecció universal, que visqué, lliurement i per força, en diversos països, d’una banda, i, de l’altra banda, que coneixia tantes llengües, té un enorme valor afegit: la que diu que l’única pàtria seva són els Països Catalans i la seva única llengua, la catalana.

Joan Martí i Castell