.png){kind=logo}
Carles Salvador, un dels principals promotors de la normalització lingüística al País Valencià, fou també autor d’una important obra poètica. Precisament, el títol d’aquest apunt, Elogi de la meua terra, prové d’un poema seu. Avui l’hi manllevem perquè ens volem fixar en un element que exemplifica molt bé la variació territorial que configura la nostra llengua. Es tracta del possessiu femení tònic.
Diguem, abans de tot, que de possessius n’hi ha d’àtons i de tònics. Si bé els àtons eren molt usuals antigament, avui sobretot han quedat reduïts a contextos molt limitats i solen acompanyar noms de parentiu, com a ta filla, o apareixen en expressions més o menys fixades, com en ma vida o ses senyories (tot i que en aquest últim cas no hi ha pas cap interpretació de possessió o pertinença). Els tònics, en canvi, sí que actualment presenten un ús més general i productiu. Aturem-nos-hi per veure les variants del possessiu femení tònic que trobem d’un cap a l’altre del territori lingüístic.
A grans trets, les formes meva, teva i seva predominen a l’àrea oriental, mentre que a l’àrea occidental, i també en septentrional, eivissenc i part del mallorquí i menorquí, s’usen sobretot meua, teua i seua. Curiosament, en algunes comarques de Girona com l’Empordà també s’hi pot sentir col·loquialment una forma de possessiu sense marca de femení, és a dir, igual en masculí que en femení, especialment quan acompanya noms de parentiu, com passa a la meu mare.
Les formes en u es van originar a partir del masculí meu, teu i seu, i, posteriorment, d’aquestes variants en u es va passar a les formes en v, un canvi, però, que es fa difícil de concretar, perquè la u gràfica medieval pot equivaldre tant a un so com a l’altre. En la llengua antiga, les formes meua, teua i seua convivien amb les formes mia, tua i sua, que encara es fan servir en el català de l’Alguer. De fet, l’alguerès és l’únic parlar que conserva en la llengua general les variants antigues d’aquests possessius, perquè a la resta del domini van ser substituïdes per formes analògiques i avui, si s’usen, és en un llenguatge poètic amb un efecte arcaïtzant.
Si, tal com assenyalàvem, el català de l’Alguer ha mantingut les formes etimològiques dels possessius femenins, és perquè, en general, és un parlar que, pel seu caràcter isolat i per la incomunicació amb la resta del domini lingüístic, ha conservat certs elements de la llengua antiga. Alhora, però, també presenta nombroses innovacions, especialment fonètiques, a causa sobretot de la influència del sard i també de l’italià. La combinació d’aquestes característiques ha conferit a l’alguerès una fesomia ben singular. Tot i que, fet i fet, cada parlar en té una, de fesomia singular. Elogi, doncs, de les singularitats que enriqueixen el conjunt de la llengua.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 16.5), la GEIEC (§ 11.3) i la GBU (§ 14).
El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines explica l’evolució de les formes dels possessius (meu, teu, seu).
En el Petit atles lingüístic del domini català hi ha un mapa i un comentari lingüístic sobre les variants de meva.
Data de publicació: 15/01/2026