.png){kind=logo}
El caragol, d’una elegància terrenal, té un aire discret i generalment una conducta assenyada: desapareix davant d’un excés d’aigua, però surt a córrer amb desfici si cauen quatre gotes. Què hi farem, el caragol surt quan plou i l’home quan fa sol…, tret, és clar, del caçador de caragols, una dedicació sovint alternada, segons la temporada, amb la cacera de bolets o d’espàrrecs. Tornem, però, al caragol, o cargol, una variant formal que reflecteix la pronúncia que en fan alguns parlars, del nom d’aquesta bèstia.
El caragol s’anomena a tot el territori lingüístic amb un mateix mot, si bé amb alguna variant formal. D’origen etimològic incert, la forma caragol, que és la més antiga i es documenta des del segle XIV, és la forma que avui trobem sobretot en català occidental, baleàric i alguerès. En canvi, la forma cargol, que s’origina de la pèrdua de la vocal final de cara-, tal com ha passat també amb carbassa (variant de carabassa) o carbassó (de carabassó), és més tardana i avui s’usa especialment en català central i en septentrional.
Tant la forma reduïda cargol com la més etimològica caragol fa molt de temps que tenen l’aval de la normativa. I és que ja són recollides en les obres que formen part del corpus ortogràfic fundacional de la normativa catalana, perquè apareixen en el Diccionari ortogràfic, de 1917, amb el qual Pompeu Fabra va fixar la grafia dels mots d’acord amb les Normes ortogràfiques de l’any 1913, un conjunt de vint-i-quatre regles promulgades per l’IEC amb l’objectiu d’endreçar el sistema ortogràfic de la llengua catalana. Posteriorment, el 1932 Fabra va completar la tasca iniciada amb el Diccionari ortogràfic amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana, una obra que durant més de seixanta anys va establir la normativa del lèxic, fins que el 1995 l’IEC va publicar el Diccionari de la llengua catalana (DIEC).
Precisament, ara que parlem de diccionaris, caragols i variants formals, el DIEC acaba d’incorporar en el corpus lèxic normatiu la variant escarbat, al costat de la forma escarabat. Una bona notícia per a aquest insecte de cos ferreny. En general, però, les pronúncies sense la vocal anterior a la r, habituals en alguns parlars, que també trobem en mots com berenar, safareig o teranyina, no solen tenir un reflex gràfic previst per la normativa. Tampoc no en tenen pronúncies com c[a]ranc (per cranc) o espar[a]ver (per esparver), en què curiosament trobem el fenomen contrari: s’hi acaba afegint una vocal en comptes de perdre-la, per facilitar la pronúncia i desfer un grup consonàntic amb r. Avui, doncs, caragols, escarabats i altres bèsties amb formes i variants. Tot, però, en família.
Voleu saber-ne més?
Cada any s’incorporen novetats en el DIEC, com la variant escarbat de escarabat. Podeu consultar les actualitzacions del diccionari normatiu aquí.
El Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra forma part del corpus ortogràfic fundacional de la llengua catalana. En el Portal de publicacions de l’IEC es poden consultar les quatre edicions d’aquesta obra (1917, 1923, 1931 i 1937), algunes de les quals precedides de l’«Exposició de l’ortografia catalana».
Un cop publicat el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica catalana (1918), Pompeu Fabra va centrar els esforços a elaborar un diccionari general, obra necessària per a completar la normalització de la llengua. L’Arxiu de l’IEC conserva les fitxes originals manuscrites de Pompeu Fabra, que van ser l’origen del Diccionari general de la llengua catalana (també conegut com a Diccionari Fabra), que aparegué finalment el 1932. Vegeu, per exemple, dues fitxes sobre caragol i cargol .
Data de publicació: 27/11/2025