De noms n’hi ha de moltes menes: concrets o abstractes, individuals o col·lectius, comuns o propis… Centrem-nos en aquests últims, perquè avui volem parlar de noms propis, especialment dels noms propis geogràfics (és a dir, els topònims) que han acabat esdevenint noms comuns. Malgrat que, en principi, sembla clara la frontera entre nom propi i nom comú, aquesta divisió es comença a desdibuixar quan trobem un nom propi del qual s’especifica algun aspecte, com ara la Menorca talaiòtica. Fem, però, un pas més i pensem en els casos en què un topònim s’usa metafòricament per a designar un lloc diferent, com quan diem, per exemple, que Amsterdam és la Venècia del nord.
Però encara podem anar una mica més enllà… Els noms propis, precisament, serveixen per a identificar un referent en concret i distingir-lo de les altres entitats de la mateixa classe, però n’hi ha alguns que, sigui pels motius que sigui, amb el pas del temps s’han acabat generalitzant amb un altre sentit i han esdevingut un nom comú amb tots els ets i uts. És ben conegut, per exemple, el cas de marató (del grec Marathṓn), que és el nom de la plana grega des d’on, l’any 490 aC, va sortir un soldat corrent cap a Atenes per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses. Avui dia, marató és un substantiu femení que designa una cursa de 42,195 quilòmetres —la distància que suposadament va recórrer el soldat—, i a més, també s’aplica a una sessió molt llarga i intensa d’una activitat concreta, com ara una marató de cinema o de lectura.
Un altre topònim reconvertit en nom propi és bermudes. El nom de les Bermudes, un arxipèlag al nord de l’oceà Atlàntic, ha acabat denominant uns pantalons curts que arriben fins als genolls, i tot per la calor que passaven els oficials britànics destinats a aquestes illes. Si continuem amb peces de roba, també és conegut el cas de biquini, nom que prové de l’atol del Pacífic anomenat Bikini (originàriament Pikinni ‘camp de cocoters’), on es dugueren a terme proves nuclears nord-americanes. Aquest fet, juntament amb el caràcter explosiu —per a l’època— d’aquest vestit de bany, va ajudar a difondre aquest nom. Per cert, també es va batejar amb el nom de Bikini una discoteca de Barcelona, que, al seu torn, va generar per a biquini el significat d’entrepà calent de pernil dolç i formatge fet amb pa de motlle.
El camí que han seguit altres noms propis de lloc fins a convertir-se en noms comuns potser no és tan conegut. N’esmentem només un altre: cotxe. Aquest mot prové de l’hongarès Kocsi, que fa referència als carruatges que es fabricaven a la població de Kocs, uns vehicles de gran qualitat que s’enviaven a tot Europa. Aquest topònim també és l’origen del coach anglès, que, a banda del sentit de vehicle, es va començar a aplicar a qui ajuda a portar una persona des de l’estat actual cap a l’estat que desitja, com ho fa un carruatge amb els passatgers que porta. I d’aquí prové l’ús del coach com a entrenador, com a professional que assessora i estimula a descobrir el potencial de cadascú… Un potencial que, pel que es veu, també tenen alguns noms propis, que s’endinsen per viaranys singulars.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 14.2.2) i la GEIEC (§ 8.4).
El DEIEC, diccionari essencial i normatiu de la llengua catalana, recull els mots comuns més generals admesos per la normativa. Hi trobareu, per exemple, marató, bermudes, biquini i cotxe.
Data de publicació: 06/02/2025