Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants, o això diuen… No sempre és així, però és cert que tard o d’hora haurem de recuperar guants, bufandes i gorros que teníem ben desats. I ara que contraposem els gorros als vanos, recordem que aquests dos mots són exemples de paraules admeses per la normativa que acaben amb o àtona. De fet, n’hi ha moltes altres, i d’orígens ben diversos, que tenen aquesta terminació, com ara suro, ganxo, nyanyo, cuiro, quisso… També tenim llobarro, que s’ha format afegint a llop el sufix ‑arro (en alguns parlars llop encara s’usa per a anomenar aquest peix) o lavabo, una forma presa del verb llatí lavare (‘rentar’). I fins i tot marro, que pot fer referència al residu del cafè, a un joc de cartes o bé al rerefons d’un assumpte o a algun embolic, com quan diem aquí hi ha marro.
En general, però, en català els noms masculins no tenen cap marca flexiva explícita (mas, peu), tot i que n’hi ha alguns que presenten la vocal de suport ‑e (arbre, ogre), la marca ‑a (mapa, pijama) o altres marques més minoritàries, com ara ‑o. Precisament, d’aquests noms que tenen o final, n’hi ha uns quants amb el radical acabat en [r], com ferro, en què aquesta vocal apareix per motius fonètics (fa possible la sil·labificació i evita la pèrdua de consonants del radical ferr). Malgrat que inicialment la vocal de suport era e, com trobem en la variant antiga ferre (que en ribagorçà encara es conserva sota la forma ferri), posteriorment es va passar a o: ferro (un canvi que no va afectar els noms femenins, com torre, que van mantenir la e). Així, doncs, la fonètica i la morfologia van condicionar el pas de ferr a ferre i, finalment, a ferro.
Continuant amb paraules que acaben amb o àtona, fa ben poc que s’ha incorporat en el corpus normatiu el substantiu gorro, que abans hem esmentat. Per bé que tant aquest mot masculí com el substantiu femení gorra s’usen per a fer referència a una peça de vestir que cobreix el cap, cada un té característiques diferents: avui gorra se sol aplicar a una peça de roba que té visera, mentre que gorro es fa servir per a designar una peça que protegeix del fred i de la pluja, i que no té visera ni ales —unes ales que sí que té el barret, tot i que ja sabem que, en temps de fred, més val una gorra que un barret.
Però no perdem el fil i tornem a la gorra, perquè aquest mot ha originat la locució de gorra, que s’usa per a indicar que algú fa una activitat aprofitant-se que paga algú altre. Sembla que prové de l’època en què els criats duien gorra i els senyors barret: quan anaven a un hostal a menjar, l’hostaler comptava quants barrets i quantes gorres hi havia, i el menjar de tots els que anaven «de gorra» era pagat pels senyors.
Sigui com sigui, de locucions, frases fetes i refranys no tan sols n’hi ha amb gorres i barrets: trobem calces, camises, capes, abrics, esclops o espardenyes en moltes altres expressions. Ara, però, si volem creure la dita que ens recomana que novembre enllà, agafa la manta i no la deixis anar, val més que comencem a obrir l’armari…
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 7.2.1e).
En el DIEC hi trobareu els mots que formen part del corpus normatiu, com ara vano i gorro. A més, la consulta en línia del DIEC ofereix una cerca avançada, amb la qual es poden consultar, per exemple, quins substantius acabats en o àtona recull el Diccionari.
El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana dona informació sobre l’evolució del mot ferro.
[Data de publicació: 31/10/2024]