Josep Pla escrivia a Les hores que els principis de la tardor són una delícia, perquè l’aire queda net, límpid, cristal·lí, afinat, prim, i que els colors se subtilitzen. És cert que en aquesta època de l’any els colors adopten una altra intensitat i és que, segons la tonalitat i el matís, les sensacions que suggereix cada color són diferents. De fet, la intensitat i el to poden ser tan importants com el color mateix.
Parlant de tons i colors, és curiós resseguir el camí de termes que provenen d’elements amb un color característic, com ara el turquesa, el color entre blau celeste i verd poma, com la turquesa (nom que prové del llatí turchesa, és a dir, ‘pedra de Turquia’ perquè aquest mineral s’importava de l’Orient), o el salmó, el color rosa ataronjat com la carn del salmó. Fins i tot hi ha termes que provenen de fets històrics, com el marengo, o gris fosc, en memòria de la batalla de Marengo, al Piemont, l’any 1800. Generalment, aquests mots apareixen en aposició a un altre nom i no hi concorden, és a dir, es col·loquen sense cap partícula d’enllaç al costat del substantiu que complementen, com si fossin un adjectiu, però es mantenen invariables: unes aigües turquesa o unes tovalloles salmó.
Hi ha alguns termes, però, que han fet un pas més i han arribat a funcionar com els adjectius. Es tracta de mots com fúcsia, que fa referència al color rosa violaci, com les flors de la fúcsia; el rosa, que designa el color vermell clar, com les roses comunes, o bé —per allunyar-nos del món de les flors— el sèpia, el color marró d’aspecte terrós, com el colorant que es prepara amb la tinta d’aquest mol·lusc, o el carabassa, el color ataronjat característic d’aquest fruit. Aquests termes tant poden funcionar com a noms i mantenir-se invariables com poden concordar en nombre amb el nom que modifiquen, si es fan servir com a adjectius: unes sabates fúcsies i també unes camises fúcsia.
Pel que fa als colors que ja són adjectius d’origen, com ara verd (del llatí vĭrĭde) o blau (del germànic blau), generalment concorden amb el substantiu que acompanyen, com en unes vinyes verdes sobre un fons de mar blava. I diem «generalment» perquè, quan estan modificats per altres elements, com és el cas de verd grogós o blau clar, aleshores no hi ha concordança: uns braçalets blaus però unes arracades blau clar.
Determinats colors —no ens enganyem— costen de definir. Colors imprecisos, que brutegen o que han quedat deslluïts i gastats pel pas del temps. En aquests casos, hi ha expressions populars, com ara color de gos com fuig o color d’ala de mosca, d’una tonalitat incerta i difusa, d’acord amb la percepció que en tingui cadascú. De fet, els colors no sempre han tingut la mateixa importància ni se’ls ha atorgat el mateix valor simbòlic. En períodes com l’antiga Grècia o l’Imperi romà, per exemple, el color blau no formava part dels colors principals, a diferència del que passa en l’època actual, en què ocupa un lloc central. Només cal rellegir Josep Pla i les seves descripcions de cels d’un blau esbandit, netíssim, i de mars d’un blau encantat, infinit, inexpressable.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 15.3.1.1c).
El DEIEC indica si colors com el carabassa (vg. 1 i 2), fúcsia (vg. 1 i 2), rosa (vg. 1 i 2), sépia (vg. 1 i 2), salmó o turquesa fan la concordança amb el nom que modifiquen.
[Data de publicació: 03/10/2024]