Escriure altres mons

Txékhov, Čekhov, Chéjov, Chekhov, Tchekhov… Com hem d’escriure en català noms que provenen de llengües amb altres alfabets?

Si cada llengua ofereix una visió particular del món, també és particular la manera de representar-la gràficament, si és que té forma escrita, és clar. Actualment, moltes llengües fan servir l’alfabet llatí, un sistema d’escriptura desenvolupat sobre la base de l’alfabet grec (us heu fixat que el mot alfabet es va formar amb el nom de les dues primeres lletres d’aquest alfabet: l’alfa i la beta?), però també hi ha llengües, com ara el rus, l’hebreu o l’àrab, amb altres alfabets.

Gràcies a la relació amb altres cultures, el català ha anat integrant mots procedents de llengües molt diverses, incloent-hi llengües que fan servir altres alfabets, com ara el ciríl·lic. Així, hi ha paraules com tsar —presa del rus i, al seu torn, del llatí caesar (‘cèsar’), que també va originar el kàiser alemany— que fa temps que formen part del corpus general del català, però també n’hi ha d’altres que encara no tenen una grafia fixada en la nostra llengua. En aquest apunt ens fixarem sobretot en els noms propis.

Si bé, en general, els noms propis no es tradueixen, cal tenir en compte que quan provenen de llengües amb un alfabet no llatí, és necessari traslladar-los al nostre alfabet. Habitualment se sol optar per transcriure’ls gràficament, és a dir, partir de la pronúncia original i adaptar aquesta pronúncia a la nostra escriptura, com s’ha fet, per exemple, amb un altre gran nom de la literatura russa: Dostoievski. Però, és clar, adaptar l’escriptura a l’ortografia de la llengua d’arribada comporta l’existència de diferents formes segons l’ortografia de cada llengua (Dostoyevski, Dostoevsky, Dostoïevski, etc.).

D’altra banda, també és possible transliterar aquests noms, és a dir, reconstruir lletra per lletra la forma gràfica del mot original. Si bé la transliteració té l’avantatge que dona com a resultat una mateixa forma en totes les llengües —si s’arriba al consens d’un sistema únic—, també és veritat que amb la transliteració sovint s’usen diacrítics que són difícils de reproduir i de pronunciar, motiu pel qual no se sol fer servir en textos de divulgació general.

Sigui com sigui, tant si ja coneixem alfabets que ens porten ressons i aromes d’altres mons, com si hi arribem per mitjà de les magnífiques traduccions que tenim la sort de llegir en català, l’aprenentatge que ens aporta descobrir altres realitats és sempre motiu de celebració.

Voleu saber-ne més?

Podeu consultar les propostes que ha publicat la Secció Filològica:

[Data de publicació: 19/09/2024]